Quiosc

Diari de Girona

Jordi Xargayó

Interessos personals a la Fundació Princesa de Girona

Ni «Figueras se vuelca con la Princesa», com titulava dilluns passat el diari El Mundo a la seva portada, ni TV3 deixant d’informar de la presència de l’hereva de la Casa Reial a la capital empordanesa. Tot té molts matisos i res és ni blanc ni negre, de la mateixa manera que el rebuig d’una part important de la societat gironina a la monarquia no té res a veure ni amb el referèndum de l’1-O del 2017, ni amb el discurs de Felip VI dos dies després. Ve de molts anys abans i és proporcional a la implantació de l’hegemonia nacionalista. Deu anys abans de l’1-O, el setembre de 2007, quan ni tan sols el Constitucional havia modificat alguns articles de l’Estatut, uns centenars de joves havien cremat fotos del rei Joan Carles I el dia que va venir a inaugurar el Parc Científic i a presidir la Nit de l’Empresari, organitzada per la FOEG.

Aquest era el context que ja existia a les comarques gironines quan el juny de 2009 es va anunciar la creació de la Fundació Príncep de Girona que, un any més tard, es vestiria de gala amb una extraordinària primera edició del Fòrum Impulsa. La pregunta a formular és si es va calibrar prou bé la conveniència de crear aquesta Fundació a Girona. La Caixa, Caixa Girona, la Cambra de Comerç i la Fundació Gala Dalí van ser les institucions promotores. Un dels principals impulsors fou Arcadi Calzada, a les acaballes de la seva etapa a la presidència de Caixa Girona. Era Calzada un fervorós monàrquic? Ho dubto. Arcadi Calzada necessitava un càrrec remunerat i notori per mantenir el seu ritme de vida. Per això va rebutjar l’oferta de presidir la Fundació i, amb la seva astúcia, se les va enginyar per ser el director a canvi d’un bon salari. Amb el que no comptava Arcadi Calzada és que l’octubre de 2010, quatre mesos després de l’exitosa primera edició del Fòrum Impulsa, s’obrís un procediment judicial per presumptes irregularitats a Caixa Girona sota la seva presidència, que més tard van quedar en res. Calzada va ser invitat a dimitir per no esquitxar la Monarquia dos anys abans que el famós elefant de Botswana comencés a destapar corrupcions i escàndols sexuals de Joan Carles I. Ignoro què hauria passat amb Arcadi Calzada a la presidència. S’hauria convertit en independentista o s’hauria reprimit per mantenir el càrrec? El cert és que, sense ell, la Fundació va perdre l’escàs arrelament gironí que tenia.

Ni Antoni Esteve, primer president, ni Francisco Belil, president des de juliol de 2015, van fer res per apropar la Fundació a la societat gironina. Sobretot, Belil. Si el principal interès d’Arcadi Calzada era un càrrec remunerat, el de Belil era aquesta adulació a la Monarquia que tant entusiasma a determinades elits econòmiques. Belil era un executiu molt vinculat a empreses alemanyes. Va ocupar alts càrrecs a Bayer i Siemens. Va trigar un any a venir-me a veure com a director del Diari de Girona. Em va semblar una persona elitista, estirada, dels que mira per damunt de l’espatlla a la gent de províncies. Em va dir que ens continuaríem veient, que havíem de parlar de moltes coses, que un dia aniríem a dinar, i bla-bla-bla. Mai més en vaig saber res.

El gran èxit de Francisco Belil va ser la selecció del director de Comunicació de la Fundació. Dos periodistes van arribar al final del concurs. Un sumava experiència periodística a les comarques gironines i en la informació corporativa. Tenia fàcil entrada tant als mitjans de comunicació com a les institucions gironines. L’altre candidat era un periodista que, tot i establert de petit a Roses, no havia tingut cap vinculació professional a les comarques gironines. Bon periodista, sí, però amb una carrera de corresponsal a l’estranger i en conflictes bèl·lics. Belil va elegir personalment al segon, Eric Hauck. Compartien el seu desinterès per Girona. L’objectiu de Hauck era entrar a la cuina de la Monarquia espanyola abans de marcar-li un golàs per l’esquadra a Francisco Belil. Un any i mig més tard, Eric Hauck va plantar la Fundació Princesa de Girona per anar d’ambaixador de la Generalitat independentista als Balcans. De comunicar les benaurances de la Monarquia a vendre pel món que Espanya és una dictadura.

La Fundació Princesa de Girona és important per promoure joves amb talent, però potser ha arribat el moment d’eliminar el topònim Girona. Ni hi té cap vinculació, més enllà d’una seu social, ni els seus responsables, més pendents dels seus interessos personals, han fet res per apropar-la. Diria, fins i tot, que han mantingut enganyat a Felip VI.

Compartir l'article

stats