Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

221B Baker Street

La meitat dels britànics creuen que Sherlock Holmes era real, segons un venedor de paraigües londinenc

He anat a Londres un cop la reina Isabel, a més de morta, finalment ja està enterrada. El meu hotel és a tocar del magnífic Regent Park i a cinc minuts de les oficines que he de visitar, la seu de la British Broadcasting Corporation, la BBC. Vaig amb molt de temps d’anticipació i volto per l’endreçat barri de Marylebone. Soc a Baker Street quan diviso una petita aglomeració davant d’una casa amb un «bobby», el típic policia londinenc, a la porta. M’hi acosto i veig que és la casa-museu de Sherlock Holmes amb una botiga al cantó. Aquesta és d’accés gratuït, mentre que per entrar a la casa em demanen 15 lliures i me’n vaig directament a la botiga.

Hi ha tota mena d’objectes a la venda al voltant de la figura de Sherlock Holmes. La dependenta em diu que la gent sap que el detectiu és un personatge de ficció però que els fa il·lusió visitar la recreació de la casa feta a partir de les descripcions que en va fer Sir Arthur Conan Doyle als relats dels casos del detectiu. Tant del mestre del mètode racional i deductiu com del seu ajudant el Dr. Watson i la mestressa de la casa, la senyora Hudson. M’explica, a més, que durant molts anys el numero 221B no existia perquè formava part d’un edifici d’un banc, Abbey National, que ocupava tot una illa de cases amb la numeració 219-229.

El millor i més sensacional del cas és que el banc va destinar una secretària a l’única responsabilitat de contestar totes les cartes dirigides a Sherlock Holmes que els lliurava el servei de correus nacional, el Royal Mail, atès que el 221B quedava dins de la numeració de l’immoble. Fins que el banc va marxar de de Baker Street absorbit pel Banc de Santander. La senyora m’explica que ara les cartes les contesten ells i que m’hauria de fer creus dels casos que la gent planteja a l’il·lustre detectiu, fins el punt que d’algunes se’n passa còpia a Scontland Yard. Es pren el país tant seriosament la figura de Sherlock Holmes que malgrat que el museu era originalment al número 237 es va decidir canviar la numeració excepcionalment per atorgar-li de forma oficial el número 221B.

Acabada la reunió amb els meus col·legues i menjada poca cosa més que un sandwich per dinar (em revenjaria per sopar) pertoca resoldre un tema pendent. Fa 32 anys vaig estar-me sis setmanes a Londres. El clima feu imprescindible que em compres un paraigües. També un barret, amb dos bons amics. Un d’ells, per cert, de Salt. Vaig saber que la botiga més tradicional era James Smith & Sons, fundada l’any 1830. Amb el temps, quan els paraigües havien fet la seva feina, en comprava un altre aprofitant un viatge. Fets a mà, peces úniques, clàssics, tots els detalls impecables i el mànec fet amb fustes procedents de les antigues colònies. Ara el triat és un model molt fi, només pesa mig kilo, el Holborn. En treure la cartera per pagar el venedor veu una propaganda de la casa de Sherlock Holmes . Riu i em diu: «Sap que una enquesta ha descobert que més de la meitat dels britànic creuen que Sherlock Holmes era una persona que va existir realment?».

Fa uns mesos plovia quan vaig entrar a un restaurant gironí. Era ple a vessar i vaig deixar el paraigües al lloc preparat per no regalimar tot el recorregut fins la taula. En sortir el meu John Smith ja no hi era i en canvi em vaig trobar un vulgar succedani que només coincidia amb el meu paraigües en que era llarg i de color negre. «És l’únic paraigües que queda», em va dir amablement i amb cara de circumstàncies el cambrer. «No es preocupi -vaig contestar-, ja tinc excusa per tornar a Londres». I li vaig dir que li explicaria una anècdota sucosa que venia al cas.

Li va succeir al palau d’esports de Madrid a una coneguda meva als anys vuitanta. Havia anat a una multitudinària, caòtica i pèssimament organitzada festa de cap d’any. De matinada, ja acabant la revetlla, cansada la gent de fer una cua de més d’una hora, la massa humana va assaltar el guardarroba. Campi qui pugui. Quan finalment, enmig del caos, amb tots els abrics per terra, la senyora va poder ensenyar a l’encarregada el seu ticket, li tornaren una gavardina. «Perdone, pero lo mío era un abrigo de visón», va exclamar alarmada. I ja suposen la resposta: «Uy, señora, los visones se nos acabaron a las cinco de la mañana». Com el meu paraigües.

Compartir l'article

stats