Començaré parlant de llengua. Tots els estudis que he pogut consultar, amb especial les proves PISA, un referent acceptat per tothom, donen els mateixos resultats: els alumnes que surten de les escoles catalanes tenen un coneixement raonable (un xic més baix que la mitjana de la OCDE) tant del català com del castellà i el coneixement del castellà és lleugerament superior al que tenen els alumnes de comunitats monolingües com Madrid. Per últim les famílies que han presentat demandes al departament (o als jutjats) es poden comptar amb els dits de les mans. Les dades són prou significatives. Les escoles a Catalunya, a pesar de les polèmiques, fan la seva feina raonablement bé. Davant de la sentència del 25 % de castellà, una colla de partits, Junts, ERC, PSC i Comuns, que representen més del 70 % dels catalans, van firmar un acord defensant que l’escola catalana funcionava bé, que no era possible aplicar un percentatge igual a totes perquè l’alumnat de cada escola és diferent i que calia deixar que cada escola fes la seva pròpia programació d’acord amb les condicions del seu alumnat. Es va dir que calia «treure la política de l’escola per deixar-li fer la seva feina». L’endemà de firmar l’acord el conseller Cambray va presentar una proposta al Parlament que no reflectia l’acord i, pocs dies després, lluny de treure la política de l’escola, demanava explícitament que els centres no complissin la sentència. La reacció de Ciutadans per boca d’Edmundo Bal va ser demanar un 155 permanent en temes de llengua.
Uns i altres ho fan per donar menjar a les seves bases radicalitzades i evidentment mantenir la política a l’escola. Uns amics em deien que socialistes i Comuns callaven i tenen part de raó, potser haurien de dir alguna cosa. Però es pot dir alguna cosa més que felicitar als mestres per la seva tasca, encoratjar a que facin la seva programació d’acord amb el context lingüístic i demanar que es deixi de polititzar l’escola?. Entrar la política a les escoles només porta a que alguns professors i pares radicalitzats creïn problemes.
El recurrent tema de la llengua que tanta tinta fa córrer no deixa veure els temes realment importants com són la qualitat de l’ensenyament, les competències dels alumnes o el desgavell de l’assignació d’escola especialment a la FP. D’aquests importants temes se’n parla poc.
Començaré pel tema de l’assignació de places. Una noia amb bones notes, filla d’un conegut, va demanar un centre de secundària per fer el batxillerat. No li van concedir el centre que demanava i la van derivar a un centre que no li agradava. Al final va aconseguir plaça a un centre que s’acostava més al que volia. Va començar el curs en aquest centre i fa uns dies va rebre una carta del departament dient-li que, si volia, podia anar a estudiar al centre que havia escollit en primer lloc. Després d’un mes de començar el curs!!!! Sembla que es quedarà al centre on està, no vull pensar en el desgavell per ella i els centres si fa el canvi.
A la FP el desgavell és general. Fa unes setmanes parlava dels vora de 20.000 alumnes de FP que estaven pendents i que, segons el calendari del departament, se’ls havia d’assignar plaça el 23 de setembre. A final de setembre encara hi ha més d’un miler d’alumnes sense plaça i n’hi ha uns 10.000 que s’han perdut pel camí, és a dir, que no tenen assignada plaça però que tampoc n’han demanat a la darrera convocatòria, han deixat els estudis o han anat a la privada. Després d’avançar l’inici de curs ens trobem a finals de setembre, a un mes d’haver començat les classes i no sols hi ha uns 9.000 alumnes a qui se’ls acaba d’assignar plaça i han perdut el primer mes sinó que encara n’hi ha més d’un miler que hauran d’esperar a veure si és troba alguna plaça per ells. A tot això cal sumar el desgavell que suposa l’entrada i sortida d’alumnes d’un grup classe durant un mes. No hauríem d’oblidar la dada de la OCDE, el 28 % dels joves entre 28 i 34 anys no tenen ni batxillerat ni estudis de FP.
L’altre tema important és la qualitat de l’ensenyament que té deficiències tot i l’esforç dels professionals molts cops en condicions difícils. Els informe PISA diuen que els espanyols i els catalans tenen uns nivells inferiors als de la mitjana de la OCDE sobretot en matemàtiques i ciències. La qualitat de l’ensenyament també es reflecteix en la taxa d’abandonament escolar, de les més altes d’Europa. També cal tenir en compte la repartició d’alumnes amb dificultats. Desgraciadament, continua essent cert que les aules de l’ensenyament públic tenen unes taxes d’alumnes amb dificultats molt superiors a les de la privada. Potser seria interessant veure les experiències dels municipis en que aquest repartiment és més equitatiu per estendre’l en general. No entraré en el tema de com influeix la pobresa en el rendiment escolar. Els altres problemes tenen camins de solució coneguts, formació dels mestres, recursos de personal i material suficients així com un seguiment dels alumnes problemàtics. No hi entraré, doctors té la societat, només vull fer notar que a la premsa, aquests temes tan importants, ocupen poc espai.
Fa poc hem tingut un debat de política general al Parlament i d’aquests temes no n’hem sentit a parlar més que indirectament quan Illa va dir que el govern s’hauria de dedicar a governar, a ser útils a la ciutadania. Hi afegiria que deixin ja de banda baralles i cridòries de nens petits.
Acabo fent notar que els temes que he tractat són de vital importància perquè a qui es forma és als joves que ja tenen al seu davant un món prou complicat i recordo que ells són el futur.
