Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Dalmau

Aquella bandera d’Ultònia

En el programa de «Fires i Festes de sant Narcís» de Girona, uns quants anys endarrere, no hi faltava mai, escrit en lletra destacada, la «Función cívico-religiosa» a la basílica de Sant Feliu. Era el dia 5 de novembre i es recordava les víctimes de la Guerra Civil Espanyola i dels Setges de Girona de 1808 i 1809.

El programa de Fires presentava un redactat invariable: «Figurará en la comitiva la histórica bandera del Regimiento de Ultonia». És la bandera que actualment es pot veure al Museu d’Història de la ciutat, com un d’aquells valors patrimonials de primer ordre, que cal conèixer.

El nom Ultònia (a part de figurar com a carrer i com a hotel, i abans cinema) és una derivació al català del nom Ulster, topònim d’Irlanda, d’on provenien uns 300 voluntaris que varen venir a Girona a lluitar contra Napoleó; tenien bandera pròpia, la que corresponia a un regiment, i en aquells Setges de Girona varen perdre la vida uns 200 combatents d’aquella nacionalitat.

La bandera del Regiment d’Ultònia ha sigut molt considerada pels historiadors gironins. Grahit i Grau explica detalls de la commemoració del centenari dels Setges, on la bandera d’Ultònia va ser protagonista, un record que va començar amb toc de sometent a càrrec de la campana Beneta de la catedral. L’Estat espanyol va concedir (de paraula) a la bandera d’Ultònia els honors de Capità General amb comandament a plaça. Allò era el 1908. I un altre ocasió de gran honor va ser el 1925: amb motiu de la festa onomàstica del rei Alfons XIII una comissió gironina va ser present a Madrid, portant la bandera a rebre els màxims honors; en retornar a Girona, amb gala i cerimònia, la campana major de la seu va tornar a tocar a sometent.

L’any 1959 es va formalitzar per escrit aquell reconeixement d’honors, que abans s’havia fet de paraula. Havia passat un segle i mig. Hi ha una curiositat molt interessant que explica un entranyable gironí que és Narcís Sureda a Revista de Girona (nº 250, setembre 2008 ). Resulta que entre els gironins que han exaltat i escrit la memòria de la bandera d’Ultònia hi tenim Joaquim Pla Cargol, historiador gironí incondicional. Però el seu fill, i també eminent, Joaquim Pla Dalmau, investigant la bandera d’Ultònia, va trobar que no és la vertadera: «si bé era certament de l’època, no es l’autèntica, sinó feta de retalls». Quan els francesos varen haver vençut a Girona se n’endugueren totes les banderes dels vençuts, com a trofeus de guerra. Cada regiment podia haver perdut diverses banderes. Aquelles banderes varen anar a França, dipositades al Ministeri de la Guerra i, successivament, al Museu de l’Armada i als Invàlids de París. La teoria de Joaquim Pla Dalmau és que la bandera d’Ultònia, la que rebia honors de Capità General i avui és al Museu d’Història de la ciutat, no és la del Regiment d’Ultònia sinó que podria ser una bandera anomenada «de fortí», no adscrita a un regiment concret. Però sí que la bandera, aquesta, era ben present a primera línia d’aquella guerra, com ho testifiquen uns forats de bala i unes taques de sang.

En diverses ocasions hi ha hagut diàleg entre Girona i París per demanar el retorn de «les» banderes, un diàleg que s’ha realitzat al més alt nivell de la diplomàcia i el resultat sempre ha estat negatiu. Com si sobrevisqués, encara, un cert esperit napoleònic. El retorn –si un dia es produís– seria un detall de bon veïnatge, fàcil de concedir, un símbol, un segell del desig de pau entre dos pobles. Però sempre hi ha veïns que són molt morruts.

Compartir l'article

stats