Oposició i democràcia

Aquest dies la cridòria per part de la «caverna» s’ha traslladat a la decisió de reformar el delicte de sedició i el PP de Feijóo s’hi ha apuntat amb armes i bagatges. Ara tot adquireix un nou sentit, la dreta i la ultradreta han trobat el comodí per poder justificar l’oposar-se a tot. La reforma del delicte de sedició permet tornar a la cantarella del govern il·legítim que és capaç de carregar-se el país, de vendre’s als independentistes per mantenir-se en el poder. Si ho mirem fredament, repeteixen el que venen dient des de que es va formar aquest govern amb un nou argumentari, les coses de fons no han canviat però ells pensen que ara poden cridar més i hi haurà més gent que se’ls escoltarà. L’exemple més evident és el de la renovació del govern dels jutges. Han fet servir almenys tres arguments diferents per no pactar, potser perquè en realitat mai han volgut pactar, els arguments van canviant però l’objectiu es manté.

El govern desinflama però no deixa desprotegit a l’Estat davant d’atacs com el que va tenir lloc la tardor del 2017 a Catalunya. Va concedir uns indults però van ser parcials, les inhabilitacions continuen vigents. Ara proposa suprimir el delicte de sedició però no deixa de qualificar com a delicte coses com les que van passar a Catalunya la tardor del 2017 encara que rebaixa les penes. De fet, proposa substituir-los per delictes i penes més semblants a les que tenen altres països europeus. Un dels senyals de que el govern està en el bon camí és que les crítiques li venen tant de la dreta i la ultradreta com dels sector més radicals de l’independentisme. Alguns jutges ja han deixat caure que potser així es podran aconseguir les extradicions dels fugats. Un tema no menor, que per raons evidents obvia el PP i els independentistes es troben dividits entre escurçar la inhabilitació de Junqueras i portar Puigdemont, Rovira i els altres fugats als tribunals espanyols.

Quan les situacions es tornen tenses i la cridòria augmenta de volum més enllà d’allò raonable, és el moment de retornar als principis. La política de veritat hauria de dedicar els seus esforços a la recerca de normes de convivència acceptables per una àmplia majoria i intentar resoldre els problemes per tal que la gent pugui viure el millor possible. L’acció del govern de torn és fer propostes i el de l’oposició és donar suport crític a les propostes que creu raonables i fer propostes alternatives a les que no li semblen raonables. Ara estem en un període que m’atreveixo a denominar de democràcia feble, perquè tenim una oposició que es dedica a criticar tot el que proposa el govern. Això li estalvia haver d’estudiar a fons les propostes, fer-hi aportacions o construir propostes alternatives. I ja no parlem de l’actitud de Díaz Ayuso que, davant les manifestacions per la situació de la sanitat que és responsabilitat seva, respon que és una conspiració orquestrada pel govern i ataca a Sánchez de qui diu que vol crear una república federal laica de fet (que tindrà a veure una cosa amb l’altre?) davant el silenci còmplice de Feijóo.

Em semblaria raonable que el PP hagués donat suport als Pertes finançats amb els fons europeus o a l’FP dual o a les lleis de canvi climàtic o a la comissió que proposen Comuns i PSC per intentar consensuar una proposta per a Catalunya que pogués obtenir un ampli suport de la societat catalana. Un suport que penso crític aportant nous elements, noves idees a les que el govern hauria de ser receptiu. Mirin l’oposició que fan el PSC o els Comuns a Catalunya. Sigui amb el govern alternatiu d’Illa, sigui amb les propostes dels Comuns, no han desqualificat de forma genèrica al govern català. La seva forma de fer política s’acosta més a la meva idea. Ara mateix posen per davant el fet de que en aquests moments es necessita una certa estabilitat per invertir els fons europeus, intentar pal·liar els efectes de la crisi o recuperar nivells d’ensenyament i sanitat que hem perdut (Catalunya sols té Madrid al darrera en inversió en sanitat) i estan disposats a pactar uns pressupostos que permetin un govern en minoria.

Sobre el problema català hi ha algunes coses que no per noves em sorprenen sinó perquè passen desapercebudes. Les escric sense un ordre que vulgui remarcar que són més o menys importants. Una primera és la falta d’una estratègia per part de Ciutadans i el PP, i ja no parlem de Vox. Ciutadans va arribar a ser primera força i no va saber què fer i avui està a punt de desaparèixer. Fa pocs dies vaig escoltar una entrevista al líder del PP català i només es va dedicar a atacar al govern Sánchez que ho fa tot malament però no va ser capaç de fer cap autocrítica a la inacció de Rajoy la tardor del 2017 ni esbossar cap programa per Catalunya. La segona cosa és la important presència d’empresaris catalans a Espanya. Ara mateix es presenta una candidata catalana per presidir la CEOE, Renfe, Enagás o Aena tenen presidents catalans i, començant per «la Caixa», les empreses que tenen una part important dels negocis a Espanya són prou nombroses.

En el camp independentista, les CUP i Junts continuen somiant en la unitat independentista i l’ANC i Òmnium perden protagonisme. ERC aposta pel pacte, vol fer de Convergència, amb un programa suposadament més d’esquerres, però en el Congrés d’ERC, Junqueras i Rovira, com fan els líders autocràtics, van propiciar una modificació dels estatuts per poder continuar al lloc de comandament. Mentre Federalistes d’Esquerres, que defensa el federalisme per Espanya i Europa, celebra aquest dissabte els seus 10 anys de vida. Esperem que els mitjans (i TV3) se’n facin ressò.

Subscriu-te per seguir llegint