Un dels principals problemes en què es va trobar el govern espanyol quan va haver de fer front al procés d’independència de Catalunya és que ningú havia previst que una cosa així pogués passar. Mai a cap legislador li havia passat pel cap que part de la ciutadania d’un territori posés en marxa un seguit de mecanismes per assolir una escissió i, encara menys, que el projecte fos liderat per l’executiu d’aquella comunitat autònoma. Com que ningú hi havia caigut, les coses van anar com van anar i l’aleshores president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, i el seu equip van cometre un error darrere un altre perquè no sabien quins mecanismes tenien al seu abast per frenar aquella onada. De fet, coneixien que no en tenien i van optar per improvisar.
A Catalunya també se sabia que la llei no preveia amb exactitud un procés d’independència i malgrat que la Constitució és molt clara al respecte, les eines legals per intentar frenar-lo són ambigües i més pensades per aixecaments militars que no per cap altra cosa. Artur Mas va fer el viratge cap a la secessió i va iniciar el procés sense saber ben bé a on acabaria i pensant que no obtindria la resposta ciutadana que va tenir; un seguici que va fer que li fos impossible donar cap pas enrere. A Moncloa van interpretar aquells primers moviments com un «farol» i sempre van creure que l’aleshores president català retrocediria en les seves pretensions. No sabien, ni van saber veure, que Mas estava tan atrapat com ells i que no era fàcil desfer el que s’havia teixit.
El govern espanyol tenia un altre problema. L’habilitat del costat català els superava des del primer dia; des d’aquella llunyana reunió on Artur Mas li va demanar el concert econòmic a Mariano Rajoy i el PP va ser incapaç fins i tot d’articular un discurs. Per contra, el president català va oferir una llarga roda de premsa just després de la trobada, on va posar fil a l’agulla als arguments que poc temps més enllà justificarien el camí cap a la independència. En una banda es dominava el relat i a l’altra es menystenia la capacitat del contrincant. Aquesta ha estat la tònica setmana rere setmana cada any del procés, fins que va arribar Carles Puigdemont, que va augmentar uns quants graus la pressió de tot plegat arribant a la declaració d’independència fallida i a totes les conseqüències posteriors: l’aplicació del 155, les detencions i fugides, el judici i la llarga cursa del jutge Pablo Llarena per atrapar l’expresident de la Generalitat.
Han passat cinc anys i el jutge ha comès uns quants errors, de propis i forçats, que l’han fet xocar una vegada i una altra contra una paret a Europa. La derogació de la sedició, però, li obre una porta fins ara tancada, perquè sembla que majoritàriament ha estat la indefinició d’aquest delicte i la poca o nul·la equiparació a la resta de països la que ha fet que Puigdemont no hagi caigut a les seves mans. Especialment per això, Junts s’ha posicionat tant a la contra del canvi en la llei -deixant de banda les diferències insalvables amb ERC- i hi ha nervis entorn de l’expresident perquè han detectat el forat.
En són especialistes. No en va, s’han passat tots aquests anys buscant les escletxes en les lleis, en les normes de cada país, en les de la Unió Europea i han demostrat ser molt hàbils perquè les han trobat totes i han sabut gestionar-les. Llarena, després de quatre anys, ha trobat, o li han servit, una escletxa per atrapar Puigdemont. Derogada la sedició, la malversació ja no és un delicte menor i permet penes de presó elevades. Potser ara el jutge es plantejarà llençar una nova ordre d’extradició que podria situar Puigdemont contra les cordes i intentar de nou portar-lo a Espanya per ser jutjat. Perquè si algú pensa que Llarena s’ha oblidat d’aquesta història, per molt de temps que hagi passat, s’equivoca de ple. Puigdemont es va escapar de la justícia quan aquesta estava tancant la mà per atrapar-lo i se li va esmunyir. Ara no perdrà la que potser serà la seva darrera oportunitat d’asseure’l al banc dels acusats.
