Demà començarà la tramitació per la reforma del delicte de sedició, tal com varen pactar el govern central i el de la Generalitat i que ha de ser el primer pas per la desjudicialització del Procés. El govern de Pere Aragonès espera, a més, que properament també es contempli la reforma del delicte de malversació.
Els promotors de la derogació del delicte de sedició pel qual van ser condemnats a anys de presó els líders del Procés saben que no serà un camí de roses, perquè PP, Ciutadans i Vox hi posaran tots els impediments que puguin i acusaran al govern espanyol de ser ostatge dels independentistes i de fer el que calgui per mantenir-se al poder. De fet, aquesta és la cantarella de la dreta des que Pedro Sánchez va liderar la moció de censura a Mariano Rajoy i va continuar amb la posterior victòria electoral per la mínima i la formació de govern amb Unides Podem, amb el suport parlamentari de nacionalistes i independentistes. No li han perdonat ni una cosa ni l’altra i tant Pablo Casado com Alberto Núñez Feijóo han posat l’accent en els acords amb independentistes per menystenir la legitimitat del govern d’esquerres.
L’argument principal del govern central per modificar/derogar el delicte de sedició és l’anacronisme del redactat, que es va aprovar el 1822 i que no està en línia amb l’ordenament jurídic de països europeus de l’entorn. Justament per això les euroordres del jutge Pablo Llarena van fracassar. El delicte pel qual reclamava que extradissin a Espanya polítics exiliats no tenia correspondència en les legislacions dels països on feia la petició i per això les hi van denegar.
Però la dreta no està per minúcies de si el redactat és anacrònic o de si els països de l’entorn tenen legislacions més modernes; no, el que voldrien, com els jutges de la sala segona del Tribunal Suprem que van jutjar els polítics independentistes catalans, seria que els condemnats complissin tota la condemna, és a dir, que no s’haguessin pogut beneficiar dels indults del govern, i que els que van marxar a l’estranger fossin extradits i posats a disposició dels jutges espanyols, per aplicar-los la mateixa medecina.
També és cert que, en la justificació de la reforma, alguns socialistes destacats han dit que amb el canvi legislatiu serà més fàcil l’extradició de Carles Puigdemont. Per tant, no tots els que advoquen per la reforma estan per la desjudicialització del Procés, sinó que alguns ho fan perquè és un exigència mínima dels seus socis parlamentaris d’ERC i no perquè vulguin treure de les mans de la justícia allò que no hauria d’haver sortit mai de l’àmbit polític.
Els que pensen que amb el nou text legal els països europeus seran més sensibles a l’extradició dels exiliats, potser es trobaran que la justícia europea considerarà que el delicte pel qual se’ls demanava l’extradició era abusiu, que per això finalment s’ha reformat, i que, per tant, hi havia indefensió per part dels acusats, alguns dels quals, per cert, són eurodiputats.
Si el delicte de malversació es deixa tal com va modificar-lo el PP el 2015, a partir del referèndum del 9-N, promogut pel govern d’Artur Mas, hi poden haver condemnes importants a altres líders, però si es torna a la situació anterior que distingia si la dita malversació havia estat en benefici propi o no, decaurien bona part de les demandes judicials que hi ha.
Durant la tramitació sentirem a parlar molt de traïció, de connivència del govern amb els independentistes per mantenir-se al poder, però no oblidem que quan el PP ha estat al govern en minoria ha pactat amb qui li ha convingut. Recordem, sinó, que José Maria Aznar va acceptar la proposta de suprimir el servei militar obligatori a petició de CiU, quan en necessitava els vots. I això era el 2001. Què dirien els populars si això passés ara, el 2022, perquè ho decidís el govern de Pedro Sánchez a petició d’ERC?
