Un tió és un tió

Sé prou bé que la definició que encapçala aquesta columna és digna del senyor Mariano Rajoy. Jo hi afegeixo que un tió no té ulls, ni nas, ni boca, ni potes. Tampoc porta barretina ni fuma en pipa. Un tió és un tros de tronc d’arbre que hem tret del bosc.

Tinc clar que és una batalla totalment perduda lluitar contra els tions antropomòrfics –crec que l’expressió és d’en Quim Monzó– perquè tenim ja una generació de mainada que ha crescut veient aquests tions humanitzats, potser per influència del món Disney, que fa molt mal. La mania de la prosopopeia, figura retòrica que atorga qualitats humanes als objectes (recordeu-ho per si surt al pròxim examen de les PAU) va portar el costum de transformar el tradicional tió en un personatge més o menys simpàtic. I això ha portat algunes conseqüències.

Vull deixar clar que tothom té dret a celebrar les festes com li plagui, però en algunes escoles em consta que en comptes de tió, tenen tiona. És a dir que s’ha sexualitzat el tió. No hi tinc res a dir, que tothom innovi com vulgui, però he sabut que en alguna reunió de claustre escolar o d’AFA (abans AMPA, abans APA) algú, amarat de bondat i ganes d’acabar amb el maleït sistema patriarcal, ha dit que és intolerable que es doni cops de bastó a la tiona, pobreta, que això és educar la mainada en el maltractament i que el que cal és amanyagar-la perquè pareixi els regalets. Són els signes del temps. Un temps en què moltes nenes i nens ja han crescut informats que, per exemple, sant Jordi és un maltractador, el drac una pobra bèstia innocent i la princesa mai no ha necessitat cap ajuda.

Per si algú ignora la tradició –amb les variants familiars que vulgueu– permeteu-me que us recordi el manual d’ús: Si voleu fer cagar el tió, aconseguiu-ne un de ben gros. Algunes famílies el guarden d’un any per altre. Uns dies abans de Nadal, poseu-lo ben abrigat en un lloc assolellat, alimenteu-lo bé –generalment aprecien molt les mandarines– i quan la família estigui reunida per Nadal, tapeu-lo amb una manta ben a prop de la llar, estufa o radiador i envieu la mainada a la cuina a resar un parenostre. Si no el saben, seria un bon dia per aprendre’l. I després, foteu-li força garrotades sense manies que, quan més piqueu, més us cagarà.

I, sobretot, mireu d’evitar dir que per Nadal a casa «cagarem el tió» com he sentit més d’un cop. Estic convençut que cagar un tió deu ser la cosa més dolorosa del món. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint