Massa passat i cap futur

El que de fet està fent Esquerra, seguint la tradició del catalanisme conservador, és intentar reformar Espanya. Si Cambó i Pujol ho feren amb una certa grandesa, amb un sentit d’Estat una mica a la pagesa, però sentit de l’Estat al capdavall, els republicans ho estan fent amb el seu habitual esperit de raters, jugant sempre al regat curt, al benefici immediat, imprudent, i que com sempre Espanya fa veure que cedeix en alguna cosa però de fons són allà on érem, i els únics progressos són personals.

Però amb més elegància o amb menys, la feina Esquerra l’està fent a Espanya, i amb Espanya, perquè a Catalunya en té prou de seguir la inèrcia i encara amb prou feines, i només el conseller Cambray ha pres alguna iniciativa: lloable, per cert, com ja li he reconegut en d’altres articles. La resta és carril central i bastant mediocre, amb una incapacitat patològica per entendre que ha d’eliminar l’impost de successions i el de patrimoni; i amb una obsessió per eliminar l’escola concertada i la privada que remeten a la pitjor esquerra esquerranosa, quan mira de justificar pel populisme més caspós –feminisme extemporani, ecologisme tercermundista, col·lectivisme deficitari– la frustració perquè tot el que havien promès en l’àmbit nacional no només era impossible sinó que a més a més era mentida, i ells eren els primers que ho sabien.

Esquerra quan intenta fer de l’Esquerra de Macià i Companys és una calamitat inframental, amb un irredemptisme que va entre la paròdia involuntària, però paròdia, del món abertzale, que Esquerra ja sap que no va enlloc però hi té una certa nostàlgia i utòpicament s’hi emmiralla; i l’indigenisme sudamericà, que també és una broma, el que passa és que Esquerra encara no se n’ha adonat. Esquerra quan intenta fer de la vella Convergència és una barreja de minyona que quan la marquesa no hi és es posa els seus vestits i es mira al mirall fent els posats que ella creu que fan de casa de senyors, i de nora que ha estat acollida en una família nova i una nit mentre tothom dorm fuig amb les joies de la sogra.

A Junts, cada cop més esverats, més cridaners i menys comprensibles, rellisquen perillosament cap al Front Nacional. Borràs, Torra i aquesta colla no tenen cap recorregut però són els reis de la narcosala amb unes bases que prefereixen les més clamoroses mentides, i drogues cada vegada més dures, a canvi de no ser despertats del bell somni. Jaume Giró, Victòria Alsina, Xavier Trias i Josep Maria Argimon, i molts alcaldes i altres personatges de segona fila, voldrien recuperar el vell esperit convergent, sense renunciar a res però sense ficar-se en cap problema, dient que anem a Ítaca però recordant-nos que hem de pregar que el camí sigui ben llarg. Però no s’atreveixen a dir-ho, ni a plantar cara a l’espectre del president Puigdemont, i quan ho fan perden (Giró es va escarrassar perquè Junts no sortís del Govern).

És normal que perdin, perquè no diuen la veritat. Borràs sap que el que vol és impossible i per això ho promet. Giró sap que el que vol és perfectament possible i precisament per això no s’atreveix a dir-ho. El president Puigdemont, a la manera «Nick de poc sense cap», els travessa tots com un fantasma. El Front Nacional és la propera estació del sector Borràs, que té un present que cada cop enganya a menys gent –però als que enganya, els enganya de cap a peus– i un futur de derrota i decepció. Jaume Giró diu que volta per Catalunya per parlar «amb les persones» –és una sort que sigui amb les persones– i una de les persones que em sembla que té ganes de parlar d’ell és Angelo del Gaudio, amb qui l’exconseller tingué curioses relacions metre fou a Gas Natural i Repsol. Vull dir que el conseller Giró té un futur incert a la política, però un passat cert en el món de l’empresa que clama per ser revelat. L’ombra de l’escissió és alguna cosa més que un rumor. I a la probable trencadissa hi hem d’afegir que els líders no serveixen: Giró té massa passat i Borràs no té cap futur.

El principal problema de Junts és que no té un secretari d’organització que posi ordre. Té un secretari general, Turull, que no sap ben bé què vol, i que com diria Fraga –«sóc sentimentalment fidel a Franco i políticament fidel a la Constitució»– és emocionalment depenent del president Puigdemont, que no té cap càrrec al partit però que d’una manera espectral i esotèrica encara hi mana o ho sembla; i políticament ha assumit, no sense unes primeres dificultats, que la via de la Convergència moderada, de l’autonomisme dissimulat amb viatges ben llargs a illes gregues, és la que escau no sé si als seus ideals però sí a la seva idea de la realitat de Catalunya i dels catalans. «Som on som», escrigué el poeta, «val més saber-ho i dir-ho».

Embogida Junts i al límit de trencar-se encara més, amb ERC volent ocupar l’espai central de la política catalana, però essent Salvador Illa qui realment l’ocupa, un persona normal avui a Catalunya, una persona educada, instruïda, neta, amb dos dits de front i que guanyi més de 6.000 euros al mes –que no és que sigui gran cosa, però sí alguna cosa a defensar– votarà Xavier Trias a Barcelona, Salvador Illa a Catalunya i Alberto Núñez Feijóo a Espanya. No és gaire diferent de quan votàvem Maragall, Pujol i Aznar. Hem fet molt el mec, però com diu el mestre de l’escolàstica espanyola, «la vida segueix igual». És un goig poder-ho escriure, i que sigui veritat.

Subscriu-te per seguir llegint