Luis Enrique: llums i ombres

El Mundial de futbol arriba ja a la recta final i com de costum s’han succeït les sorpreses i dues seleccions com el Marroc i Croàcia són a les semifinals quan ningú no s’ho esperava. Seran els rivals de França i Argentina, que des del primer moment eren a la graella de sortida per tal de jugar la gran final. Pel camí s’han vist eliminats combinats importants com Brasil, Alemanya, Portugal, Anglaterra o Espanya.

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la selecció de Luis Enrique. Alguns comentaristes han fet llenya de l’arbre caigut i el president de la Federació Espanyola ràpidament li ha buscat substitut, per tal d’evitar-se moltes crítiques. Han arribat ara, quan el Marroc superà Espanya a la tanda de penals. Fins a aquest moment, la majoria de periodistes van compartir les decisions del seleccionador.

Només dues dades: el Reial Madrid fou campió de Champions i en el seu onze titular només en les millors ocasions s’alinearen dos jugadors espanyols: Dani Carvajal i Marco Asensio. D’altra banda, el Barça es troba immers en una greu crisi esportiva, per la qual cosa el seu planter no compta a Europa i malgrat aquesta circumstància és l’equip que més jugadors ha aportat a la selecció en aquest Mundial de Qatar.

Certament, aquestes dues dades indiquen ben a les clares la situació del futbol espanyol que no passa ni de bon tros pel seu millor moment. Aquells que pensaven que després de la golejada a Costa Rica, Espanya aspirava al tron mundial han quedat ben retratats. Mentrestant, el president de la FEF, Luis Rubiales, apostava per Luis Enrique. L’entrenador confeccionà un planter a la seva mida. El líder era a la banqueta i des del primer moment es dedicà més a les xarxes socials que no pas a estudiar els rivals. És del tot sorprenent el paper i els comentaris del seleccionador al llarg d’aquestes darreres setmanes amb el vistiplau dels seus superiors. La seva presència era indiscutible i se li ha permès tota mena d’actituds en un entrenador que tenia com a principal repte fer rutllar uns jugadors que avui no són a l’elit mundial.

He escrit a l’inici d’aquest article llums i ombres, perquè és indiscutible que Luis Enrique és un home valent i que no l’importa l’entorn ni allò que diran la premsa i els aficionats. El míster ha donat l’alternativa a tota una colla de jugadors joves com Pedri, Gavi, Balde, Ansu Fati, Nico Williams o Yeremi Pino, per exemple, que representen el futur. Són gent amb una gran projecció, però que possiblement avui un Mundial els anava un pèl gran. Però posar-los a la selecció té mèrit i això només ho podia fer Luis Enrique.

Les ombres són evidents. No va saber combinar aquesta saba nova amb gent experimentada. Agradi o no en aquests moments Sergio Ramos encara és el millor central del futbol espanyol. D’haver comptat amb ell a la defensa hauria permès que Rodri passés al mig del camp i ben segur aquesta experiència s’hauria notat de valent. De la mateixa manera que a la davantera, acompanyant a Morata hi mancava un home punta complementari. En el partit contra el Marroc, Sarabia va fer més perill en un minut que no pas totes les puntes al llarg del partit.

Però ja se sap que d’aquest esport-espectacle hi entén tothom. Però el futbol espanyol mou una quantitat de milions que d’antuvi s’han vist superats per seleccions modestes com el Japó o Marroc. Caldrà una reflexió a fons de cara a un futur a on els representants d’Espanya en un Mundial com a mínim haurien de ser titulars en els seus equips. I no ho dic per Ferran Torres, que només tenia el mèrit de ser el futur gendre del seleccionador.

Subscriu-te per seguir llegint