Distregui’ns si us plau!

Sé que ara mossegaré la mà que em dona de menjar … Heu de saber que la ràdio i la televisió us distreuen, us entretenen, us enganyen i us aïllen». Ho diu Edward R. Murrow en un sopar en reconeixement a la seva integritat com a periodista de la CBS. Es deixa enrere una època en què el senador nord americà Joseph McCarthy aconsella fervorosament mirar sota el llit abans d’anar a dormir per comprovar que no s’hi amagui cap comunista amb banyes i cua. La pel·lícula Bona nit, bona sort retrata l’estira i arronsa de Murrow amb l’inquisidor i amb un preocupat propietari de la cadena, i convida el món del periodisme a portar el compte de les vegades que ha besat la mà de l’amo de la impremta. Murrow no mossega la mà que li permet pagar les factures, elogia sense adonar-se un mitjà que pels guardians de les essències es coneixerà com la caixa tonta i pels visionaris de les possibilitats que ofereix com la vuitena meravella de la creació. La ràdio i la televisió estan pensades per a un públic que vol que se l’entretingui i se’l distregui, i no hi ha millor manera per entretenir i distreure que amb l’engany i l’aïllament. Quan veiem una pel·lícula o llegim una novel·la permetem que se’ns enredi com si fóssim infants. Si la ràdio i la televisió s’hagués proposat la millora del món, faria temps que hauria desaparegut.

En La societat de l’espectacle, Guy Debord ens recorda que la religió ha renunciat al títol d’opi del poble en favor de l’esbarjo dels mass media, si més no a occident. Aquests serien els tutors del capitalisme neoliberal i d’una societat domesticada davant el poder. A les acaballes del franquisme els qui llegien a Marx vaticinaven uns estadis on el protagonista seria el ciment, un buit que glaçaria l’ànima. Els seus nets, devots de l’ecologisme i dels drets humans, han promogut la campanya «ulls clucs al mundial de Qatar». A uns i altres un dels millors espectacles del món els ha passat per sobre.

Les paraules de Murrow no passaren desapercebudes a la classe política. La televisió i la ràdio permetien fer arribar el missatge polític no a centenars de persones, sinó a milions. McLuhan ens recorda que més important que el missatge és el mitjà de transmissió o, el que és el mateix, que la percepció d’una notícia és diferent si la rebem per televisió, ràdio o premsa escrita. Qui diu missatge polític diu informació i qui diu informació diu desinformació que per a la comunitat política i els mitjans en funció d’altaveus d’aquella ve a ser el mateix.

Aviat els càrrecs públics se n’adonen –seguint a McLuhan– que poden tenir més requesta si modifiquen no exactament el mitjà, que havia de seguir sent la pantalla, en totes les seves varietats, sinó el format. I quin millor format per competir amb Netflix o HBO que convertir la política en ficció. Una bona ficció es pot confondre amb la mateixa realitat i per un efecte hipnòtic fer pensar als espectadors que la realitat supera la ficció. Algú mínimament sensat pot creure que dos partits independentistes es fan la guitza per no aconseguir la independència! O que un Govern pacti amb qui el volia dinamitar a canvi que aquest manifesti que aquell sidral va ser un malentès! O que en una filigrana política es presenti en societat la figura del lladre bo, model no de qui estava a la dreta del Crist crucificat sinó de qui treballa pel bon patró! O que es faci una llei per protegir a les dones dels seus agressors i alguns exemplars se’ls hagin obert les portes de la presó abans d’hora! Començaria a ser hora de demanar moderació al guionista de la sèrie perquè fins i tot la credulitat té el seu punt de saturació.

Subscriu-te per seguir llegint