Adolescents pensant que es volen morir

Un de cada cinc adolescents catalans d’entre 12 i 20 anys han tingut, « sovint o diverses vegades», «pensaments de voler morir». I, si hi afegim aquí els que n’han tingut «alguns cops», el percentatge ja s’enfila per sobre del 40%. Si anem un pas més enllà, a les pregunta de quants han tingut pensaments d’autolesionar-se», les respostes no són excessivament més alegres. Un 14% hi han pensat «sovint» o «diverses vegades» i, tornant a afegir-hi els que aquesta idea se’ls hi ha passat pel cap algun cop, són gairebé un de cada tres. Són percentatges extrets d’una enquesta feta per Educació a alumnes catalans a partir de primer d’ESO. Prou alarmants perquè, passat Nadal, que les festes són sagrades, el mateix departament, amb el suport del de Salut, comenci a repartir entre els instituts una guia per a l’abordatge de les conductes suïcides. Què han de fer els professors si detecten aquests possibles conductes? Com es detecten? A qui s’ha d’adreçar per avisar? A les famílies? A la policia?

Són moltes preguntes. Totes molt importants i imprescindibles que tinguin respostes clares. Però, potser, falta un dels interrogants més complicats de solucionar. Com hem arribat fins aquí? Per què hi ha la sensació, o l’evidència, que els adolescents actuals afronten les seves vides pitjor que els de les generacions anteriors? Les causes poden ser múltiples. Però, entre totes, no es pot menystenir l’efecte de la pandèmia i dels confinaments. Dos anys més tard sembla que tot allò hagi quedat oblidat. La recerca es va centrar a trobar vacunes, mètodes per combatre el virus en els pacients que presentaven pitjor pronòstics i, més tard, en les seqüeles físiques i en l’anomenat Covid persistent. Però i les seqüeles psicològiques? Les d’aquelles persones, moltes d’edat avançada, que van passar dies tancades a casa sense veure gairebé ningú perquè viuen solen. Les dels nens petits que no entenien per què no podien sortir a jugar al parc. Han oblidat tot allò? Potser alguns sí. Però altres no. I entre aquests que no ho han oblidat, hi ha molts adolescents. Dels que estan tancats a les seves habitacions mirant el mòbil sense que, des de fora, puguis saber en què estan pensant.