«Devórame otra vez» a la catalana

La nova proposta de referèndum que ha deixat anar ERC, no és més que un sentit homenatge a Lalo Rodríguez, que acaba de morir, aquests republicans són així de sentimentals. Lalo va ser l’autor de Devórame otra vez, i segons sembla això pretenen els llacistes, que la maquinària de l’estat els devori una altra vegada, nyam. Ja ho va fer una vegada, i tot i que poc després els va regurgitar en forma d’indult i de modificació de les lleis, els tornarà a devorar quan li donin motiu, que l’imperi de la llei és molt seu i sempre té gana. Nyam. Segons ERC, perquè la republiqueta agafés forma, seria suficient amb un 55% del vot afirmatiu, i bastaria que participés en el referèndum la meitat del cens. He vist comunitats de veïns amb exigències més estrictes per a elegir al seu president, i solterasses que es posen més serioses per decidir a quina granja aniran a berenar aquesta tarda.

Els llacistes tenen tan interioritzat el hit d’en Lalo, que volen ser devorats una vegada i una altra. No n’aprenen. No es descarti tampoc que sigui una forma de pressionar l’estat, de quasi amenaçar-lo: Oriol Junqueras apareixent a la taula de negociació amb tota la seva humanitat, als acords de Devórame otra vez, és una imatge terrorífica, els negociadors del govern saltarien per la finestra per escapar de les gargamelles del líder d’ERC.

Després de voler ser la Dinamarca del sud sense sireneta, d’apel·lar a la via escocesa amb ratafia en lloc de whisky, de sol·licitar un referèndum a la quebequesa encara que no pesquem bacallà i fins d’assegurar que havíem de fer com a Kosovo i barallar-nos a trets, arriba el torn de la via montenegrina, que així ha estat batejada la proposta d’ERC. Se’ns acabarà el mapamundi i els llacistes estaran encara discutint com arribar a la republiqueta. Jo aconsellaria la via vaticana, que consisteix a resar un parell de misses diàries, mirin que bé que els va als ciutadans d’aquell país, no es fiquen en embolics i a més tenen assegurat el regne dels cels, que encara que -com el seu nom indica- no és una república, no està malament.

Per més que ho intentin dissimular, la que els agrada és la via porto-riquenya. «Ven, castígame con tus deseos más», deia Lalo Riodríguez en la cançó, i a això s’apliquen els llacistes, que fa anys que ens donen la tabarra amb el que són només els seus desitjos. Aquesta obstinació a castigar-nos explicant-nos el que desitgen em resulta incomprensible. A mi no se m’acut anar pregonant els meus desitjos ocults, i això que alguns són igualment delictius, si bé és cert que la majoria són només obscens i pecaminosos.

El vers «he mojado mis sábanas blancas llorándote» confirma que el tema de Lalo Rodríguez va inspirar el procés. El protagonista, un llacista dels que en mala hora van confiar en els líders del moviment, o tal vegada el mateix Junqueras, es desfà en llàgrimes cada nit en pensar en la republiqueta que va poder ser i no fou, fins a deixar els llençols inservibles, tal és el seu drama. «En sueños he creído tenerte» afegeix fins i tot, reflectint el sentiment de frustració dels llacistes que un dia van creure tenir-ho «a tocar», fins que es van adonar que era només un somni.

Si el governet és inútil, no és per desídia, és que tot esforç es dedica a la republiqueta. O, com cantava Lalo Rodríguez, «que el vigor lo guardé para ti, ay».