El Parlament i el pessebre

Quins anys aquells que anàvem el meu germà Robert i jo amb la mare, Lola, i la tia Carmen i el seu fill Jordi Costart, cosí nostre, a buscar molsa, branquetes d’arbre, aglans, petites atzavares, tiges o fil·locladis de galzeran amb les seves boletes vermelles... per fer el pessebre, doncs el meu futur cunyat, en Joan Agustí, ens proveïa de suro al tenir fàbrica de taps, i les figures, guardades en una capsa de sabates d’any amb any, les havíem comprat o n’adquiríem de noves a Can Plats i Olles, si la memòria no em falla. El nostre pare, Nicolás, posava dos cavallets i una fusta al cim a mode de taula sobre la qual fèiem el pessebre al menjador d’hivern. Amb el temps, vàrem arribar a fer-hi un petit saió on hi plantaren no recordo quines llavors firades a cal Graner, l’avi Pujol, al carrer Joan Maragall, de Sant Feliu de Guíxols, la ciutat on vaig néixer, però que no he triat per viure-hi. En aquells temps, cap pretès salvador de la Terra ens increpava al bosc i tampoc ningú ens assenyalava per mantenir viva una tradició cristiana que va iniciar Sant Francesc d’Assís a la vila italiana de Greccio, tot i que va fer una representació viva del pessebre, l’any 1223, com les de que segles després organitzava mossèn Gumersindo Vilagran a Castell d’Aro, i que el Concili de Trento (1545-1563) va impulsar animant als feligresos a fer-ho a cada casa, doncs pessebre és la representació a la llar del naixement de Jesús de Natzaret en un estable.

Una vegada casat, la meva dona i jo vam seguir el costum. El nostre fill, en Jaume, el va ampliar físicament, així com també el nombre de figuretes i, a més a més, amb accessoris que jo li portava de Madrid estant, adquirits al mercat de Nadal de la seva Plaça Major. Si el riu era un paper de plata encaixat per la molsa, ara ja era un riu d’aigua amb rodes de pales i si un pou era una representació del mateix feta amb argila tamisada i barrejada amb aigua amb l’afegit d’una galleda, ara ho era d’imitador plàstic però pouant aigua de veritat. El progrés també és això.

Tanmateix, el meu-meu, i encara avui, era i és un nen Jesús de ceràmica posat damunt d’una mica de palla de debò. La seva història es remunta a l’any 1963 i és fruit d’un sorteig de la botiga de roba que regentaven dues dones d’edat avançada que es trobava al costat de can Pascal, llibreria i papereria, al carrer de la Rutlla de Sant Feliu de Guíxols, ciutat per decret reial donat el 1902, encara que avui no ho sàpiguen la majoria dels guixolencs, que no pas ganxons, puix aquest és el nom satíric i no pas gentilici de la ciutat on vaig néixer, que també en això –la ignorància consignada com a postmodernitat– segueixen essent mussols, segons dita atribuïda a Santiago Rusiñol.

En aquells temps de la meva infància, adolescència i joventut no s’estilava fer pessebres per part de les institucions públiques malgrat el nacional-catolicisme imperant. No en vaig conèixer cap, però ves a saber si a Barcelona el seu ajuntament en muntava un a la plaça de Sant Jaume. No ho recordo, però, en qualsevol cas, la Constitució de 1978 ens portà un Estat no confessional, dit també laic, on les autoritats polítiques no s’adhereixen públicament a cap religió determinada ni les seves creences religioses influeixen sobre la política nacional, regional i local, i on cap ciutadà té l’obligació de dir tant si professa una fe com si no en professa cap. Aquesta realitat jurídica, comuna a Europa, hauria de comportar l’absència de símbols religiosos a totes les institucions públiques. Així com també el respecte de qui transitòriament les personalitzen cap a totes les creences, incloses les polítiques. Malgrat això, transcorreguts quasi cinquanta anys, ambdues línies del dret/deure costen d’acatar o practicar. Vegi’s Catalunya amb l’inacabable procés cap a la independència i vegi’s també com de fàcil és atacar el catolicisme.

Això no passa només a casa nostra, digui’s Catalunya o digui’s Espanya, sinó a tota Europa. La descristianització del vell continent conforma també causa del deteriorament que pateix en tots els àmbits; en particular, el seu esmicolament espiritual. Els seus estats membres, construïts a redós de la doctrina cristiana, ara en malparlen. En el Regne d’Espanya i amb ell el Principat de Catalunya, moltes de les seves institucions públiques consideren el catolicisme una rèmora, un passatge i un peatge obscur, quan no la explicació primera i última del retard de la seva modernització, sense explicar-nos en què consisteix aquesta. S’ha posat de moda anatematitzar el catolicisme en aquesta societat golfa, giracamises i fofa en què ens troben immersos.

És per això que em sembla hipòcrita la controvèrsia política encetada al Parlament de Catalunya sobre si cal posar el pessebre o no a la seva seu. Em sembla de gata maula atès que els nostres parlamentaris, d’acord amb el què ens han dit, com vesteixen i tot allò que no diuen, que no és pas poc, es distribueixen en catòlics, agnòstics, ateus i musulmans, essent minoritaris els primers, especialment quan de la seva pràctica parlem, segons que em sembla. No és el cas de la diputada Najat Driouech Ben Moussa, que porta el hijab, també anomenat mocador o vel islàmic, mostrant així la seva fe en el Déu del Profeta, i ningú no gosa dir-li que se’l tregui. No he vist mai que, en el Parlament, els cristians facin el mateix respecte de la creu. O la porten amagada o la porten com a penjoll; mai com a símbol de pertinença. La diputada musulmana d’ERC té dit que no vol perdre les seves arrels, ni tampoc ho vol fer la seva selecció nacional de futbol, que es va posar a resar tot mirant cap a La Meca una vegada va guanyar a l’espanyola.

Així doncs el procés cap a la independència ha desembocat en una inútil polèmica pessebrista en el Parlament quan ell solet s’ha volgut convertir en una simple metàfora de l’estable. Res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint