Puigdemont no serà president

Soc prou conscient que me la jugo dient-ho així i que hauria de ser més prudent, seguir el refranyer català: «No diguis blat que no sigui al sac ben lligat». Això no obstant, examinada la situació política catalana i igualment l’espanyola, ni que sigui perquè la primera es troba subjecta a la segona, ara més que mai, com es va poder provar i comprovar quan l’elecció de l’alcalde de Barcelona, m’atreveixo a anunciar-ho en base als següents paràmetres.

Carles Puigdemont no es bat per tornar a Catalunya en qualitat de «president legítim», com diu ell i els seus seguidors, sinó per salvar JxCat d’una nova (i potser definitiva) derrota davant ERC. Catalunya no sap on es troba ni quin camí seguir. La mediocritat ha pres a polítics, periodistes i tertulians. L’enquesta que va publicar El Periódico a la seva edició de 19 de març últim així ho posa de manifest: «Els catalans donen guanyador a Illa, puntuen millor Aragonès i prefereixen com a president Puigdemont». Aquest és el resum que el propi diari fa de l’enquesta encarregada a Gesop. El país està com una cabra. Fa temps que ho està i res no s’ha fet per posar-lo sobre les vies que porten al progrés moral. Un país sense moral, no és res. Una nació sense moral, no és nació. Catalunya està desfeta i els odis supuren. Qui fou escriptor, dramaturg i president de la República Txeca, també premi internacional de Catalunya, Václav Havel, diu que «en el subconscient dels que odien dorm el pervers sentiment de ser els únics representants autèntics de la veritat completa i, per tant, de ser uns superhomes, fins i tot uns déus, i que per aquest títol el món els deu total reconeixement, lleialtat i docilitat absolutes, i fins i tot obediència cega. Volen convertir-se en el centre del món i es troben frustrats pel fet que el món ni els accepti ni els reconegui com a tals, ni els pari cap atenció i fins i tot se’n burli» (Sobre la política y el odio, Rialp, 2021). Ignoro en qui pensava el txec quan va escriure el que suara he transcrit, però l’exili daurat de Puigdemont a Waterloo ha afegit odi en els seus complexes i llargs i contradictoris discursos. Mal assumpte.

Si abans he esmentat determinada enquesta, em veig obligat a dir que no n’hi ha cap de seriosa (pel nombre d’enquestats i altres dates) que s’hagi publicitat després del discurs d’Elna. Els mitjans de comunicació que contracten empreses de sociologia electoral han fet bé: l’anunci d’en Puigdemont de presentar-se a les convocades eleccions al Parlament necessita, com un bon brunyol, de cert repòs abans de ser cuit. La precipitació condueix a l’error, i si bé alguns han parlat ja sobre l’impacte positiu de l’esmentat anunci –JxCat avança a ERC, afirmen amb gosadia–, allò cert per disposar de tendències del vot és que a partir d’ara, Setmana Santa pel mig i ja passada, sí té lògica auscultar al cos electoral i saber per on discorre la voluntat de votar en relació a la data màgica del diumenge 12 de maig. Això no obstant, n’estic segur que els partits polítics amb possibilitats certes d’obtenir representació al nostre petit Parlament ja han pres el flux electoral de la gent. És en aquest context on es mou el president Pere Aragonès. A una pèssima gestió al front de la Generalitat, li segueix un eixelebrament desconegut fins ara. Cavalca com un Cid qualsevol vivint als núvols. Ha perdut l’erma davant Puigdemont. I perdrà, segurament, la presidència de la Generalitat si insisteix de nou en un referèndum sobre la potencial independència de Catalunya ni que sigui acordat amb el Govern d’Espanya. El seu desconeixement de la Constitució el fa parlar de l’article 22 de la mateixa quan és el 2 el que impedeix el referèndum anunciat com esquer electoral, que d’això es tracta. L’Aragonès, fent de Puigdemont, està enganyant als electors, inclosos els votants d’ERC. Ha caigut en la temptació de la boutade, mot francès que qualifica a una intervenció pretesament enginyosa destinada a impressionar i que tan present es troba en la política catalana. És un fer el ridícul, en paraules del president Josep Tarradellas. El duel entre un virtual Puigdemont i un real Aragonès serà d’aquesta mena. Seguint a l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt, «l’obediència estúpida no porta a cap lloc», i això tant val per en Puigdemont com per l’Aragonès que volen «obediència estúpida» cap a ells.

Puigdemont no serà president malgrat que guanyi les eleccions. Més llampat estava una majoria minoritària del poble català quan l’octubre de 2017, però El Periódico va fer la millor descripció de l’estat de la cosa avui, que també és per llogar-hi cadires que precisa d’un psicoanàlisis del poble català. Segurament en Sigmund Freud i els seus seguidors ens dirien que no és possible analitzar l’inconscient de tots els catalans per intentar entendre comportaments, sentiments i maneres de pensar, i veritat dirien. Tanmateix, Puigdemont no pot obtenir el suport del PSC o d’ERC o de Comuns-Podem. No el suporten i a més saben que seria tornar a la casella de sortida per no arribar enlloc. És el que passa amb la discutida amnistia: se’ls perdona l’intent de cop d’Estat als uns i als que hi col·laboraren a canvi d’un «ho tornarem a fer» que irrita profundament als que es mantingueren fidels a la Constitució i a l’Estatut. En Pedro Sánchez s’està convertint en una nosa. Ho sap ell i ho sap la majoria dels dirigents del PSOE. Tot sigui per la seva pàtria, entesa aquesta com la poltrona de Moncloa. I el poble què? Doncs allò que cantaven els membres de La Trinca: «que el donin pel c...» I, com diu l’amic i company Mateu Ciurana en acomiadar-se dels lectors, fins d’avui en vuit si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint