Que no em toquin els Reis!

No sé si mai us heu topat amb alguna d’aquestes persones que reneguen de la tradició dels Reis (els d’Orient, és clar: els únics que defenso). Jo, darrerament, amb moltes. Tant en persona com a les xarxes socials.

He detectat que hi ha dues línies principals de crítica: la primera, que mentir als nens és horrorós i que descobrir la veritat els crearà un trauma de per vida. La segona fa anar el mateix argument que la primera, però hi afegeix que això dels Reis és en realitat una excusa per fer xantatge a la mainada i aconseguir que es portin bé a base de repetir que «si no fas bondat, els Reis et portaran carbó» (sospito que els defensors d’aquesta segona teoria crítica són els mateixos que mantenen que no s’ha d’obligar als nens a fer res que no vulguin i que no se’ls ha d’impedir que facin res que vulguin fer, amb el gran raonament que no es pot coartar la infància amb normes d’adult, com si tenir pocs anys fos un salconduit per fer qualsevol barbaritat). Em pregunto si les persones que abominen dels Reis al·legant que són una mentida permeten que els seus fills i filles creguin que existeixen els unicorns, les fades, els animals que parlen, les catifes voladores o les sirenes.

Per a mi, la nit de Reis és una de les més boniques i màgiques de l’any. La història dels Tres Savis que arriben d’Orient per portar regals té més a veure amb la fantasia, amb la imaginació i amb la il·lusió que amb cap altra cosa. M’és igual que es faci esment o no al seu origen cristià, que se li doni o no un significat religiós. Anar a esperar els Reis, com a adulta, és una de les tradicions que més m’agraden. Tant m’és anar-hi sola com acompanyada, amb mainada o sense. Veure les cares dels nens i nenes quan passen els patges, les carrosses i els Reis és una delícia. Però encara ho és més fixar-te en les expressions dels grans: la il·lusió que els (ens) il·lumina la cara és, segurament, més intensa que la de la mainada. Perquè tornem a viure l’eufòria de quan érem petits i anàvem amb el fanalet encès a rebre a Melcior, Gaspar i Baltasar, i tornem a sentir la felicitat de pensar que qualsevol cosa que desitgem és possible.

El que realment trobo curiós és que no m’he trobat ningú que renegui dels Reis que també renegui de la tan nostrada tradició de fer cagar el tió. O de la més importada del Pare Noël, un senyor vestit de vermell que arriba en un trineu arrossegat per rens voladors i que deixa regals sota l’arbre de Nadal. O del Grinch, més recent però igualment popular, aquesta mena de follet verd i malcarat que odia el Nadal (he de confessar que he rigut molt veient els vídeos d’alguns adults amb un pervers sentit de l’humor que han fet que aquest personatge els visités a casa i s’endugués els regals dels seus fills: si busqueu «Grinch stealing presents» en trobareu a pilons). Com si no estiguessin al mateix nivell d’engany i de coacció (o d’imaginació i fantasia, com vulgueu) que els Reis d’Orient.

Subscriu-te per seguir llegint