La realitat i com s’explica

Les paraules serveixen per anomenar coses, idees, accions, adjectius, etc. Poder o no anomenar les coses fa més fàcil o més difícil parlar-ne. En matemàtiques hi ha números als quals no es pot posar-los nom. És el cas dels decimals infinits. Si són periòdics, per exemple 34,676767... , es poden anomenar dient la part entera, 34, i afegint el període 67. Si són fruit d’operacions algebraiques com «arrel quadrada de 2» això permet anomenar-los. Però tots els que no cauen en cap dels tipus anteriors que són infinits se sap que no hi ha una manera de posar-ne nom a tots. Només alguns privilegiats, com pi, tenen nom. Quan posem un nom a un objecte, qualitat, idea, acció, etc. és com si l’haguéssim fet nostre, domesticat en diu Saint-Exupéry a El petit príncep.

Però com apunta Wittgenstein en el seu Tractatus, les paraules són el que signifiquen. Per poder parlar necessitem saber quina és la semàntica (el significat) de les paraules. Els independentistes han estat hàbils en utilitzar paraules existents amb significats nous, el mateix procés o el dret a decidir, o noves paraules com la que s’han inventat fa poc de la «desjudicialització», no existent al diccionari. Saber trobar les paraules per dir les coses és molt important. Rubalcaba deia que el dret a decidir era imbatible, en el sentit que era difícil argumentar en contra, tot i que hi ha molts i bons arguments en contra. Lola García, en una presentació dels seus llibres, remarcava aquesta habilitat dels independentistes. També ella ha sabut titular encertadament els seus dos llibres sobre el procés. Els titula El naufragi (la visió catalana del procés en el qual considera que el procés va ser un naufragi pels catalans) i El mur (la visió des del govern espanyol en què considera que el govern Rajoy va ser com un mur on rebotaven totes les propostes).

Parlaré avui de la «desjudicialització». Em sembla que el significat que li volen donar des d’ERC no té res a veure amb la realitat. Crec no equivocar-me si dic que la paraulota en qüestió volia significar el fet que el problema català és polític i no té sentit intentar resoldre’l en termes judicials. Ara ens diuen que els canvis en el Codi Penal, canvis referits als delictes de sedició i malversació, són un pas cap a la desjudicialització, però la realitat ho desmenteix:

1.. No hi ha ningú que pugui afirmar ara com ara com aplicaran la nova legislació els tribunals, rebaixaran penes? En tots els casos? Les noves lleis possibilitaran que Puigdemont i els altres fugats siguin extradits? Podríem continuar les preguntes, però el que queda clar és que els canvis legals que s’han negociat continuen deixant les decisions en mans dels tribunals que els han d’aplicar i ningú sap com s’aplicaran.

1.- Què han desjudicialitzat? El que han negociat fins avui no té res a veure amb el nucli del problema, que el problema català cal tractar-lo políticament i no judicialment, sinó que és un intent de minorar les penes dels responsables del procés, aquest era l’objectiu de la desjudicialització? Minorar penes, si és que es minoren, pot ser un tema important sobretot pels afectats, però en cap cas dibuixa un futur per a Catalunya que és el que realment està en joc.

I 3.- Si ERC creu que la paraulota en qüestió significa simplement minorar penes per a accions com les que es van produir a Catalunya la tardor del 2017, molts ens sentiríem defraudats, per no dir enganyats. Hi ha coses punibles en tot estat democràtic i es pot exercir la magnanimitat com es va fer amb els indults, però els fets en si continuen essent punibles. Vegin si no el que ha passat al Brasil.

Si realment volguessin «desjudicialitzar» el millor que podrien fer és intentar negociar a Catalunya una proposta de base àmplia a presentar a la taula de negociació amb el govern espanyol. Aquesta mateixa setmana, Jéssica Albiach ha tornat a demanar, com ho ha fet reiteradament Illa en el passat, que s’activi la taula de partits catalans aprovada pel Parlament i mai implementada. De fet, si s’hagués fet i s’hagués obert una veritable negociació seguint, per exemple, les recomanacions de Howard Raiffa a The art and science of negotiation, avui tindríem feina avançada de cara a la negociació pressupostària perquè tindríem coses que no s’haurien de començar a discutir de zero. Pensem que tot i el que diuen des del govern d’ERC i de la mà estesa d’Illa, només fa unes setmanes que ERC ha aixecat el veto i ha decidit obrir les negociacions amb el PSC. ERC ha practicat durant massa temps la vella política pujolista de pactar amb el socialisme espanyol mentre el català era vetat, titllat de ser responsable de tots els mals. I quan s’ha estat menyspreat, es requereix un temps raonable per tornar a la confiança que cal per poder discutir els projectes que cada un defensa per Catalunya i arribar a pactes. Desitjo que s’arribi a un acord pressupostari pel bé de Catalunya, però no m’agradaria que fos corrents i a qualsevol preu.

Mentre la negociació resta oberta, acabem de saber que ERC ha decidit manifestar-se el dia de la trobada Sánchez-Macron a Barcelona. Que ho facin els sectaris de sempre (de l’ANC, Òmnium i Junts) sembla normal, però que ho secundi el partit que governa és una bogeria. La Generalitat perd prestigi davant Europa en comptes de guanyar-ne, ERC no és un partit seriós. Com deia Tarradellas, es pot fer de tot menys el ridícul. Recordin Companys després de proclamar la república catalana el 6 d’octubre dient als membres del govern «mai més podreu dir que no soc catalanista». El complex d’inferioritat agreujat per les eleccions que venen. ERC, com històricament, ha tingut por i entre l’acció de govern i la protesta ha triat el segon.

Subscriu-te per seguir llegint