Autodeterminació no, però i dret a decidir?

La desmemòria dels ciutadans és molt alta. Massa. Qui recorda avui el suport del PSOE de Pedro Sánchez a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya propiciat per Mariano Rajoy, aleshores president del Govern d’Espanya, després del cop d’estat, que en sedició agreujada va quedar, portat a terme per uns quants vàndals a la seu del Parlament de Catalunya en format de declaració d’independència de Catalunya? Doncs entre molt pocs i ningú. Qui se’n recorda avui de la promesa electoral del propi Sánchez afirmant que els condemnats per sedició complirien íntegrament les penes? Doncs ningú. A poc a poquet, no fos que se li esverés la clientela, ha anat desmuntant la sentència mitjançant indults i reformes del Codi Penal. Ningú no pot refiar-se d’aquest paio que fa uns dies ha dictat la sentència definitiva a la revolta: el procés ha mort. I un quilo de bledes, senyor president!

El procés cap a la independència no ha mort; es fa l’adormit. L’autor de la somnolència és ERC, que ha virat fugint del foc en comprovar que l’Estat és molt Estat i no pas el titella despullat que els va anunciar l’avui marquès de Waterloo en una de les seves intermitents visions, a les quals segueix sempre una depressió de cavall. Els que foren llacistes d’arrel i avui diuen fàstics de l’engany a què van ser sotmesos, convindran que la Unió Europea mirà cap a un altre costat malgrat que els legionaris de l’independentisme els ensarronessin amb la bona nova que Europa aturaria Espanya i li reclamaria que els catalans poguéssim ser un nou estat membre del club. Tot fou un estafa, molt ben construïda, cert, però estafa, a la qual contribuirien no pocs periodistes, com ara en Francesc M. Àlvaro, que s’ha reconvertit en un home d’ordre i en un autonomista de pro. I així, mentre JxCat o com es vulguin dir segueix entossudida en burlar el Regne d’Espanya i no fer absolutament res per a millorar la qualitat de vida dels seus votants, ERC ha portat al govern espanyol a una taula de negociació que ha esdevingut eina per a desmantellar i finalment enderrocar tot allò que es posà en marxa quan el Rei va cridar a tots els poders constitucionals a aturar la salvatjada decretada pel Parlament, portada a terme per un grup de bàrbars i aplaudida per una caterva d’ignorants. En aquest aspecte, els republicans han estat hàbils: han aconseguit de facto la pregonada amnistia per als implicats en el cop d’Estat a cop de fascicles i sense bescanviar la lletra de la Constitució. Em trec el barret. Tant és així que el maligne d’en Carles Puigdemont ens pot arribar un dia d’aquests tal com ho va fer el seu cap de Sala, el senador Josep M. Matamala: per l’aeroport de Vilobí i sense que cap agent de l’autoritat l’aturés. En Jami no havia fet res de dolent, només havia sortit al costat del xèrif en algunes fotografies dels diaris de la capital, que endemés no sabien qui era. I de Girona a Madrid per cobrar de l’Estat dit opressor. Tota una gesta.

Ara bé, en el full de ruta d’ERC queda per assolir el dret de Catalunya a autodeterminar-se. Segons Viquipèdia, pomposament anomenada «enciclopèdia lliure», el dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans que consisteix en el dret dels pobles a «determinar lliurament el seu estatus polític». Segons l’Enciclopèdia Catalana, consisteix en l’«acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent». Segons la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, autodeterminació significa «decisió dels ciutadans de un territori determinat sobre el seu futur estatut polític». I, segons Oxford Languages, es tracta d’una «decisió consensuada dels habitants d’un territori o unitat territorial sobre el futur estatut polític». Es comprova, per tant, una coincidència conceptual que, quan es tracta de separar un territori d’un estat prèviament constituït, en controvèrsia es torna. Controvèrsia política i controvèrsia jurídica. La primera es dona perquè els que «es queden» no volen trencar la unitat territorial i poblacional; la segona, també per això, però encara més perquè si bé les Nacions Unides el tenen proclamat con a dret d’aplicació universal, també és cert que l’han anat particularitzant fins a convertir-lo en dret de les colònies a reconvertir-se en un estat.

Però... i del «dret a decidir» inclòs en el relat independentista? En el dret internacional no existeix si es refereix a col·lectivitats nacionals i en el dret espanyol sí quan es refereix a persones. Pel catedràtic i jurista Francesc de Carreras, «emmascara allò que en el món del dret internacional s’anomena dret a l’autodeterminació dels pobles». No necessàriament s’ha de militar en la dreta extrema per entendre’l com un dret equívoc enlloc aclarit que pels independentistes catalans, bascos, escocesos, corsos... equival a l’autodeterminació. En el cas de Catalunya no ho sabrem aquest any, puix les eleccions autonòmiques i locals de maig aconsellen a Pedro Sánchez a no fer més cessions als seus socis republicans. Sort en tenim els que no estem a favor de que Catalunya entri en una nova paranoia col·lectiva, però goso dir que, si després de les generals de desembre Sánchez precisa d’ERC per quedar-se a on es troba, ja veurem quin nou conill es treu del barret de copa que sempre l’acompanya. Em permeto d’avançar-ho tot i el perill d’equivocar-me: en comptes de referèndum, consulta; i en comptes de vinculant per a l’Estat, consultiu. Per si de cas, no votaré a qui confon interès general en permanència en el poder governamental. Ara ja és una qüestió d’higiene democràtica. L’alternança ho afavoreix.

Subscriu-te per seguir llegint