Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xargayó

L’ocàs de la democràcia?

Tots els moviments populistes i autoritaris convergeixen. Llegeixo en una crònica del diari El País que una dona d’uns 65 anys, entusiasmada pel que estava passant davant el Congrés Nacional de Brasil, justificava que «no es fa res sense trencar uns ous», la mateixa metàfora que va utilitzar l’any 2017 un regidor de Vic, Joan Coma (CUP), per definir el Procés, en un cas que va acabar a l’Audiència Nacional per excés de zel d’algú. Aquests moviments sempre veuen la palla en els ulls dels altres i no veuen mai la biga en els seus. A Catalunya, en som especialistes. L’exconsellera Dolors Bassa ha escrit aquesta setmana: «No als cops d’estat civils!@LulaOficial va guanyar les eleccions #democràcia. Al costat dels demòcrates de #Brasil». I Jaume Asens, nacionalista de pedra picada i portaveu dels Comuns, ha tuitejat el següent: «Primero Trump. Ahora Bolsonaro. No son casos aislados, es el modus operandi de una derecha radical que no acepta las reglas del juego. Si pierden arrasan con la democracia». És el mateix Asens que el 4 d’octubre de 2017 va escriure: «Ningú no ens ha de donar permís. Unilateralitat és absolutament legítima». Diria que unilateralitat i democràcia és un oxímoron.

Sembla que hagin oblidat que, abans que als Estats Units i el Brasil, es va produir un intent d’assalt al Parlament de Catalunya el vespre de l’1 d’octubre de 2018, hores després que el president de la Generalitat, Quim Torra, esperonés als ultranacionalistes dels CDR amb el famós «apreteu, apreteu». Els que no ho recordin, o pateixin amnèsia, poden fer una recerca a Google i trobaran vídeos i fotografies per refrescar la memòria. Cap diferència amb l’assalt a les seus de les principals institucions del Brasil o el de fa dos anys al Capitoli, llevat del resultat final. Les proclames dels partidaris de Donald Trump «som el poble», «llibertat, llibertat», «la gent demana eleccions justes i legals» (recollides a l’excel·lent documental d’HBO Cuatro horas en el Capitolio) no es diferencien gens dels coneguts lemes de l’independentisme català. L’única diferència és que a Barcelona, tot i que els Mossos van quedar desbordats, no van aconseguir trencar la barrera policial per un pèl, però l’intent hi va ser.

O quan el 29 d’octubre de 2016, milers de persones, convocades per Podem, la formació de la qual és portaveu Jaume Asens, van envoltar el Congrés dels Diputats en protesta per la «investidura il·legítima» de Mariano Rajoy, que havia estat el candidat més votat a les eleccions generals. ¿Quina diferència hi ha entre els «bolsonaristes» que consideren Lula da Silva president il·legítim i els seguidors de Podem (Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Juan Carlos Monedero es van deixar veure a la concentració) que consideraven «il·legítim» a qui havia guanyat les eleccions i acabava d’obtenir el suport de la Cambra per ser investit president? Cap ni una, només un menysteniment per la democràcia. «És saludable que els ciutadans exerceixin els drets civils», manifestava cofoi Pablo Iglesias. Les «regles del joc» s’han d’acceptar sempre, quan es guanya i quan es perd, senyor Asens.

Partits populistes, d’ultradreta, d’ultraesquerra, tant hi fa, al final són diferents cares d’una mateixa intolerància i d’un creixent antiliberalisme. El PP no ha convocat als seus simpatitzats a assaltar el Congrés, però utilitza altres mètodes com bloquejar la renovació del Poder Judicial des de fa quatre anys perquè també considera que Pedro Sánchez és un president «il·legítim». No és estrany que Karen Stenner, psicòloga política, hagi arribat a la conclusió que prop d’un terç de la població de qualsevol país té el que ella anomena «predisposició autoritària», i ves a saber si es queda curta.

El temor és que acabi imposant-se una de les hipòtesis que planteja la periodista i politòloga Anne Applebaum, guanyadora d’un premi Pulitzer, en el seu brillant llibre El ocaso de la democracia quan diu «és possible que estiguem vivint ja l’ocàs de la democràcia, que la nostra civilització s’encamini ja cap a l’anarquia o la tirania com van témer els antics filòsofs; que en el segle XXI arribi al poder una nova generació de clercs defensors d’idees antiliberals o autoritàries». Applebaum conclou que «a Europa hi ha molts partits amb aspiracions antiliberals». Per tremolar.

Compartir l'article

stats