Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Lluís Bosch Martí

Carmen Alcalde no és a la biblioteca

Des que va entrar a treballar al Diari de Girona, el periodista Daniel Bonaventura ens va començar a venir a visitar en el nostre taller. Aquestes visites, més o menys sovintejades, les ha anat fent al llarg del temps. En Daniel és un home de bona conversa i, en les nostres trobades, intercanviem informacions sobre la ciutat i les nostres plurals activitats artístiques i culturals.

Des de fa anys, ens preguntava sobre la nostra relació amb el seu pare, en Lluís de l’Arc que, a banda de ser un excel·lent barman intel·lectual, era també un bon psicòleg, un filòsof irònic, un gironí culte, catalanista i cosmopolita que, entre xop i xop, tenia temps de prendre el pols a la ciutat. Tenia bon olfacte i sabia tothom de quin peu calçava.

Era un bon fotògraf que havia fet alguna incursió en el món del cinema, una faceta que també havia practicat fugisserament el seu bon amic, el poeta Josep Tarrés a qui ell, sorneguerament, anomenava La Blancaneus.

Aquest sobrenom afectuós que en Lluís va posar a en Tarrés, va tenir una rèplica quan el creador del pessebre gòtic va començar a anomenar al propietari de l’Arc com Le Loup. A finals dels anys 50 ja eren famoses les nits de l’Arc, un indret on anaven a tancar els noctàmbuls gironins. Aquells anys, quan ja eren altes hores, era fàcil trobar-hi xerrant a mítics gironins de l’època, com ara el mestre d’escola i periodista Pius Pujades, al genial ninotaire i fotògraf Jordi Soler Helios, els germans Baró o a l’insòlit Carles Vivó, que en aquella època acabava de tornar de Terra Santa on havia anat a treballar un temps en un Kibutz.

A les darreres visites que m’ha fet en Daniel, ha volgut que li parlés d’aquell ambient. Aquest interès del periodista no és gratuït. Fa temps que està investigant l’època i el paper que va jugar aquells anys l’Arc, el primer espai de relacions i socialització progressista que va haver-hi a la Girona de la postguerra nacional catòlica franquista.

Els tertulians noctàmbuls de l’Arc tenien, com correspon a l’època, un argot especial, paraules en clau que feien servir si convenia. Això feia que les converses es fessin inintel·ligibles a algú de fora del grup més habitual, si en algun moment algun intrús apareixia de sobte. Es van fer cèlebres algunes bromes per la seva desbordant creativitat. La colla de l’Arc va fer fins i tot una paròdia en rodolins del text que havien escrit N.J. Aragó i J.M. Capella La llum de la veritat, quan aquests formaven part del Patronat de la Passió de Girona l’any 1957. A aquesta rèplica sorneguera l’anomenaren La llum del «quarto» fosc.

Amb el pare d’en Dani, érem amics, però pel fet de ser una mica més joves i no compartir la passió per la nit, ens relacionàvem més amb una altre sector de la ciutat que aleshores representaven artistes com ara Enric Marquès, Isidre Vicens o Pep Colomer.

El nexe d’unió entre aquests dos grups era en Carles Vivó, que participava dels dos ambients. Quan vaig fer la primera exposició, intitulada Bosch Martí, el pintor de la razón dramática de la existencia, els noctàmbuls de l’Arc varen informar de l’esdeveniment a La Codorniz, el degà de la premsa humorística espanyola de postguerra. Els responsables del setmanari satíric que es ventava de ser la revista més agosarada pel lector més intel·ligent, em varen empresonar en l’anomenada Cárcel de papel, un espai que, en paraules seves: «se ocupaba de poner en evidencia los dislates escritos, generalmente políticos, desde un análisis de orientación humorística, pero con rotundidad crítica innegable».

Aquells anys, nosaltres vam fer una evolució ideològica que ens va fer anar d’Ortega y Gasset als neomarxistes de l’escola de Frankfurt. En aquest viratge, hi va tenir molt a veure l’Enric Marquès, que vivia entre París i Girona i, en els seus sovintejats viatges aprofitava l’avinentesa per introduir al país, llibres i publicacions del Ruedo ibérico.

Aquestes lectures clandestines, em van fer tornar un polemista i activista crític, cosa que ens va fer xocar en part amb els tertulians de l’Arc, que eren més charmants, bromistes, hedonistes i satírics amb seny, sense comprometre’s massa.

Aquell temps, vaig contactar amb l’oposició al règim que llavors pivotava al voltant d’alguns grups d’església com la HOAC i cèl·lules de partits com Bandera Roja, el PSAN i del més ben organitzat PSUC, dels socialistes, no se’n cantava ni gall ni gallina.

Una entitat que vam fer servir de cobertura aleshores va ser el cineclub AFYC. En els seus locals vam crear la primera taula cívica l’any 1969, quan uns quants ens vàrem organitzar per a protestar pel Procés de Burgos. Més endavant organitzàrem una campanya per l’Amnistia en la qual, en plena dictadura, aconseguirem l’adhesió de 500 gironins que varen signar un manifest que publicà la revista Presència.

Aquest número del setmanari més combatiu que va tenir Girona en temps del franquisme, li va costar una multa i posterior segrest i clausura per ordre governativa, decretada per l’inefable governador civil Victorino Anguera.

I arribat a aquest punt és quan comentem al nostre interlocutor la importància de la periodista Carmen Alcalde i Garriga, primera directora de Presència i una de les periodistes gironines amb més projecció. Li parlem d’un article que escriguérem glossant-la a Presència i de la seva obra cabdal, Cartas a Lilith, un dels testimonis crítics, literaris i biogràfics més importants de la Girona de la segona meitat segle XX. Un llibre que, incomprensiblement, no es troba en cap biblioteca de Girona i comarques.

Ara té 86 anys, viu a Barcelona i té una salut precària que no li permet gairebé escriure. Diari de Girona va ser un dels darrers mitjans on va poder col·laborar. Des d’aquesta ciutat que ha vist exiliar-se a Artur Vinardell, foragitar a Prudenci Bertrana, afusellar a Carles Rahola, marginar a Enric Marquès i menystenir recentment a Damià Escuder, des d’un dels cenacles locals de l’art, reclamem una reedició, si pot ser en català, de les imprescindibles Cartes a Lilith.

Compartir l'article

stats