Canvi climàtic, el vector director

Continuem trobant contradiccions en les mètriques d’evolució de l’economia. Abans d’ahir es va conèixer que el PIB de Catalunya havia crescut un 5,5%, igual que el d’Espanya. A l’espera que Idescat aporti les xifres de demanda per l’índex de valors encadenats, em basaré en l’anàlisi de la variació del PIB d’Espanya. La nota de premsa de l’Institut Nacional d’Estadística va dir que Espanya va créixer un 5,5%, però en el seu interior especifica amb dades que, de fet, només va augmentar el 2,7%. Com quedem?

L’economia espanyola no va créixer el primer trimestre, va créixer molt el segon trimestre, fins el 2,2%, va frenar el tercer trimestre fins el 0,2% i ha continuat frenant el quart trimestre fins el 0,2%. En resum de l’any és que les inversions no creixen prou, que en el segon trimestre el consum domèstic i les exportacions es van disparar, però tot això es va acabar a partir del tercer trimestre. La visió que tenim des de la trinxera de la producció és que a partir de setembre la demanda va començar a afluixar. A final d’any la pèrdua significativa del consum domèstic i del mercat exterior ens diuen cap on va l’economia. I això es constata amb l’evolució del consum de gas, que traça una baixada del -0,8% respecte l’any 2021, sobretot després de novembre, i del -7,92% en el consum elèctric. També detectem una baixada de -4,1% en el trànsit de contenidors marítims amb origen i destí port de Barcelona fins novembre, o d’una pèrdua del -2,27% en el comerç exterior espanyol, només compensat per l’enorme entrada de turistes i serveis estrangers.

I la inflació? L’INE ens diu que ha estat del 5,8%, després d’arribar a un pic al juliol del 10,8%. Però sabem que els productes industrials s’han encarit un 21%, els aliments un altre 20% i la resta de productes de consum un 24%. L’energia des de 2019 s’ha encarit un 200%. I la majoria de salaris, a excepció dels funcionaris i dels pensionistes, no s’han apujat gaire. Ara s’afegeix un augment dels tipus d’interès fins el 3,5% que comporta que algunes hipoteques incrementin la quota uns 400 € al mes. Amb tot això, què voleu que li passi a l’economia? Algú creu que pot créixer, que el número d’empreses que tancaran no anirà a més i que el nombre d’aturats pujarà?

La pregunta més apropiada, doncs, és la següent: i ara què? Hem de continuar llepant-nos les ferides mentre diem que tot va bé? Continuarem apujant els tipus d’interès fins que es freni del tot l’economia, fins que la gent no pugui pagar lloguers i hipoteques? Qui invertirà en aquesta situació? El mercat exterior té el mateix problema, per la qual cosa tampoc ens ajudarà gaire. De tots els recursos que tenim, consum domèstic, consum públic, inversió, mercat exterior, quin vector és l’adequat per sortir de la greu crisi que comencem? Possiblement cap: amb tipus d’interès alts, amb incertesa de mercat nul·la, amb empreses tocades financerament pels tres anys anteriors, serà difícil trobar l’escletxa per superar la conjuntura.

Això passa perquè estem oblidant quin és el vector director de l’economia en aquest moment. Un vector marca la direcció, però també la intensitat amb la que cal fer-la. Avui aquest vector director és el canvi climàtic. Només invertint en el desplegament d’aquest vector ens en podrem sortir. La millora de costos dels productes que faran que el consum domèstic pugui tornar a funcionar, que la gent pugui comprar per viure correctament, pot resoldre l’embolic on ens hem posat. Això vol dir que les empreses puguin invertir per millorar la productivitat, per millorar els seus costos energètics, per produir amb menys matèries primeres, amb sistemes més circulars. Que el sector primari pugui invertir en millorar la tecnologia de reg, cercant com poda i protegeix els seus cultius del temps, com troba noves varietats vegetals més resistents al clima, com baixem el consum de carn. Que l’administració tregui llast de tant cost burocràtic, que frena l’economia enormement, i dediqui més recursos a habitatge assequible, a la sanitat i a l’ensenyament.

El recurs d’apujar infinitament els salaris per permetre que la gent pugui viure en moments així, és un recurs que ja no el tenim perquè no podem devaluar la moneda. La solució ha de passar per disminuir el cost dels productes. El primer és el de l’habitatge. Aconseguir habitatges assequibles hauria de ser la prioritat de tots els governs. Fer que els productes fabricats tinguin més qualitat, durin més, i tinguin costos més baixos, hauria de ser una fita de tota la indústria.

Malauradament el que pot passar és que la política que es faci sigui com la de sempre, la d’apujar els tipus d’interès per fer caure la demanda i entrar en recessió, per després abaixar-los ràpidament per incentivar novament l’economia, fet que portarà a noves bombolles i a una nova crisi. És el que va passar als anys 1970, on el pic d’inflació del 1974 va portar al pic replicat del 1981.

La crisi energètica la tenim a sobre de forma continua (amb una pèrdua de PIB del 5,9% al 2022 respecte 2019), la reducció de producció agrària també, raons que fan repensar com ho farem per permetre a tothom viure dignament. La tecnologia ajudarà, via robotització, via energies renovables, via noves proteïnes, via nova mobilitat, via intel·ligència artificial, via rehabilitació energètica d’habitatges, totes elles tecnologies disruptores. Però caldrà ser-ho també amb solucions socials i econòmiques, en com repartim les rendes, en com repartim el treball, en com impulsem l’economia intel·ligent front l’extractiva, en com gestionem amb precisió i bon rendiment uns pressupostos públics minvants en els propers anys. És un nou aprenentatge que ha de fer la societat, amb líders nous i valents que ho puguin explicar fàcilment.

Per això és important posar el vector director, el del canvi climàtic, ben posat, perquè permeti que totes les solucions alternatives que han de néixer ho puguin fer.

Subscriu-te per seguir llegint