Opinió

Els guanyadors i els perdedors

En les guerres hi ha guanyadors i perdedors. El que passa és que gairebé sempre s’amaga quina de les dues parts està a un costat i a l’altre. Tots els enfrontats diuen que són els guanyadors i utilitzen la propaganda per intentar avalar unes tesis que habitualment només se les creuen els de la seva corda. I hi ha una part de mortals que es fabriquen l’opinió, en base a les dades que coneixen dels fets. Això és, si fa no fa, el que ha passat aquesta setmana amb el llarg, treballat i suat acord de pressupostos entre ERC i PSC, on els dos partits s’han sentit vencedors i no se n’han estat d’expressar-ho alt i clar, encara que s’haguessin pactat les intervencions, les convocatòries, els tempos, les frases fetes -«és un pressupost de país» o «això no és un acord de legislatura»- o quins serien els responsables polítics que parlarien.

En els pressupostos hi ha hagut un guanyador i un perdedor i encara que pugui semblar que els dos en surten vencedors, Salvador Illa ha passat al davant de Pere Aragonès. És veritat que Esquerra guanya oxigen, que no es veu obligada a avançar unes eleccions que molt probablement les haurien d’haver fet coincidir amb les municipals i que pot treure pit davant de Junts i demostrar que no està tant en minoria com els seus exsocis no es cansen de repetir. Però el PSC aconsegueix un avantatge clar, del qual poc se n’ha parlat. El líder del PSC ha pogut escenificar que Esquerra està a les seves mans i això és molt important per ell perquè la lluita electoral de les properes autonòmiques serà entre els dos partits i el que quedi segon, amb molta probabilitat, s’haurà de conformar en seure a l’oposició. Salvador Illa ha demostrat que fins que Esquerra no li ha acceptat totes, o quasi totes, les seves exigències, no hi ha hagut pressupostos.

Els guanyadors i els perdedors

Els guanyadors i els perdedors

El polític socialista ha escenificat que és ell qui ha agafat les regnes i manat en la negociació, que no hauria tingut cap inconvenient en que s’avancessin els comicis -està per veure si li hagués estat més favorable a ell o als republicans- i que ha aconseguit desencallar grans projectes (polèmics tots ells), però en definitiva inversions que una part de la societat reclama de fa temps. De passada, trenca la política de blocs després d’anys de pactes només entre partits independentistes. Una de les hipòtesis és que el procés -que no l’anhel d’escissió- no s’acabarà fins que no hi hagi un pacte ferm entre forces de blocs diferents. Aquest pot ser el primer pas important per acabar amb les reticències i les pors d’uns i altres, malgrat els experiments que hem vist fins ara en ajuntaments o la diputació de Barcelona.

La guerra de Puigdemont

A l’estranger hi ha una altra guerra, vinculada a l’anterior perquè parteix d’allà mateix, i que aquesta setmana ens ha servit un llarg debat. Carles Puigdemont i altres polítics independentistes s’han mostrat guanyadors de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Tots ells saben que han perdut el pols amb Pablo Llarena, però això només seria així de taxatiu si els fets no estiguessin interconnectats i es valorés la resolució per si sola, sense tenir en compte la resta de circumstàncies que ens porten a l’octubre de 2017 o fins i tot molt abans. La decisió del l’alt tribunal europeu dona la raó al magistrat del Suprem i l’escletxa a la qual tots s’han aferrat, el grup objectiu identificable, és un punt a favor. Però de la mateixa manera que l’argument es fàcilment justificable per a una part de la població, també és veritat que és igual de difícil de demostrar davant d’un jutjat, sigui del país que sigui.

Puigdemont no ha guanyat aquesta guerra, perquè no li fa falta, perquè ja la va guanyar el dia que va marxar i va escollir Bèlgica per establir-se. S’ha dit moltes vegades que sabia on anava i perquè i el país, malgrat pertànyer a la Unió Europea, sovint actua com si no hi fos i diguin el que diguin els tribunals europeus, farà el que li sembli. I de moment no dona la impressió que els jutges belgues estiguin disposats a acatar cap euroordre.

Subscriu-te per seguir llegint