Un acord imprescindible

Tinc un amic que fa uns anys es va separar de la dona. Han passat ja tres anys i ara torna a gaudir d’una parella estable. En preguntar com li va la nova vida, ho té clar:

-Molt bé, cadascun a casa seva i els caps de setmana ens veiem.

Aquest exemple podria servir per a avaluar les noves relacions entre Pere Aragonès i Salvador Illa. Es tracta d’un festeig a distància en el qual a priori tots dos hi surten guanyant. El republicà apuntala la legislatura, mentre el socialista confirma el seu perfil centrat i de gestor.

L’acord deixa en fora de joc Junts. En sortir del govern no té més remei que radicalitzar-se i retornar a les polítiques d’un passat que només provocà una divisió en la societat catalana. Difícilment la gent del tàndem Borràs-Turull aixecarà el cap. Només tenen una possibilitat i no és altra que aprofitar el victimisme de la situació judicial de Carles Puigdemont. De moment, s’entretenen difonent la possibilitat d’un nou tripartit a Catalunya. No hi ha forma que toquin de peu a terra i acceptin la realitat.

Més de 40.000 milions d’euros haurà de gestionar el govern de la Generalitat. I Pere Aragonès era conscient que només podia comptar amb el PSC, que representa la força tranquil·la, fins i tot avorrida del Parlament de Catalunya.

L’augment de les partides pressupostàries en polítiques industrials, educatives, sanitàries o en el foment de les energies renovables són molt importants. I el president ho sabia, per la qual cosa ha accedit a les peticions del PSC quant a la B-40, al desenvolupament del camp de Tarragona o en la modernització de l’aeroport del Prat.

Alguns grups de l’oposició han dit que Aragonès s’ha vist obligat a empassar-se gripaus. I això és ben lògic quan es tracta de negociar. Sense majories absolutes, l’electorat cada vegada s’haurà d’acostumar més als pactes entre partits diferents.

El president –pressionat pels seus excol·legues del govern– necessitava un cop d’efecte. Des de Junts se li discuteix l’autoritat. I en aquest sentit Aragonès s’ha responsabilitzat de les cessions al PSC i ho va defensar a Lleida davant tots els dirigents d’ERC, obtenint el suport del gruix de la formació.

Els republicans necessiten traslladar a l’opinió pública sentit de la responsabilitat, tot allunyant-se de la cridòria i la crítica permanent. I a fe que ho han aconseguit, basant-se en importants dosis de paciència. De totes maneres, més dificultats travessaren en el moment de la investidura que no pas ara.

Els protagonistes de l’acord han insistit que només és pressupostari i que no és cap pacte de legislatura. Una entesa d’aquestes característiques no es veu massa sovint almenys en la política espanyola a nivell estatal o autonòmica.

Després d’una llarga travessia pel desert, d’ara endavant s’haurà de comptar amb el PSC. Malgrat la crisi del govern, provocada per la sortida de Junts, Salvador Illa no ha demanat eleccions ni ha plantejat una moció de censura. I en aquest sentit no cal oblidar que els republicans només gaudeixen del suport de 33 diputats. Tanmateix Illa no s’ha deixat tutoritzar pel PSOE, malgrat que de ben segur és conscient de la importància del grup parlamentari d’ERC a Madrid.

Aquest sentit de la responsabilitat es pot traduir en pactes impensables en les properes eleccions municipals. La lluita serà a matadegolla a Barcelona i l’empat tècnic entre els principals candidats a l’alcaldia situa el PSC en una posició de privilegi.

Subscriu-te per seguir llegint