Els quatre elements

Aquest estiu vaig anar a l’oftalmòloga perquè ja feia mesos que m’adonava que em costava llegir, fins i tot amb les ulleres. Sobretot en els llocs amb poca llum. O fins i tot quan volia gaudir d’algun llibre de nit, al llit: necessitava encendre la llum de la tauleta i la del sostre per ser capaç de posar, més o menys, les lletres al seu lloc. Confesso que, dintre meu, de tant en tant, encara sento una veu que diu «però com pot ser? Si no fa tant t’hi veies perfectament, Anna!» El «no fa tant» deuen ser set o vuit anys ben bons. No fa tant, no!

El cas és que, com era més que previsible, m’he hagut de fer vidres nous per corregir la meva hipermetropia, que ha augmentat en el darrer any. Amb la recepta a la butxaca, al cap d’uns dies vaig fer una de les coses que més m’agraden del món: anar l’òptica i mirar totes les muntures que puc, provar-me’n tantes com em deixen, i sentir-me incapaç d’escollir entre tantes formes, colors i materials.

Ja fa temps vaig aprendre que, per anar bé, necessito tenir tres ulleres: unes, a casa; unes, a la feina, i les darreres, a la bossa. No em puc imaginar anar pel món sense poder llegir! I encara que és veritat que llegeixo menys que abans, la lectura és una altra de les coses que més m’agraden del món. M’encanten les llibreries –encara se m’encongeix el cor quan penso en la desapareguda Geli i el seu meravellós caos–, m’encanta fullejar llibres, enamorar-me’n d’algun pel títol, desenamorar-me d’un altre per la foto de l’autor. Em fascina dirigir-me a un llibreter que no conec de res i dir-li «tinc una amiga de la meva edat que viu només per la seva filla i que no té temps ni per viatjar tot i que li encanta: què li puc comprar?», i que em digui sense dubtar dos o tres títols que creu que li agradaran. M’agraden les biblioteques i el seu particular univers de silenci, les passejades entre estanteries buscant un volum concret, l’atmosfera tan especial que s’hi crea. I estic contenta d’haver après que hi ha massa llibres al món com per perdre el temps llegint-ne un que no m’agradi.

També estic molt contenta d’haver descobert, a l’Instagram, un grapat de persones que tenen un do especial per escriure. Veus desconegudes per a la gran majoria, però que a mi m’han atrapat: cada vegada que pengen un text nou, busco el moment per gaudir-lo amb calma, per assaborir-lo a poc a poc, per repetir si puc.

La Yas és contundent i vellutada alhora, sense pèls a la llengua, ancestral, orgànica com els boscos que trepitja cada dia quan treu a pasturar el seu ramat d’ovelles. La Mar és etèria, capaç de transportar-te al moment que descriu i de fer-te sentir que l’estàs vivint, delicada, transparent. En Felipe t’embolcalla amb els seus poemes per parlar-te de les coses més quotidianes, et bressola i t’arrossega en una mateixa onada. La Laura escriu poc, però quan ho fa, ho fa des de les entranyes, amb passió, bellesa i ferotgia. Us n’adoneu? Terra, aire, aigua i foc. Quina festa, si es coneguessin!

Subscriu-te per seguir llegint