De disminuït a discapacitat

Tot sembla dir que ara va de bo. Després d’alguns anys de malfiances entre els primers dos grups polítics a les Corts Generals, el socialista i el popular, tot diu que aviat tancaran l’acomodació del constitucionalitat «disminuït» al més reconegut internacionalment avui de «discapacitat». El canvi no precisa ni de referèndum ni menys de dissolució de les dues cambres legislatives a l’objecte de què les noves també ho aprovin. Ha estat el clam de la societat civil, les organitzacions no lucratives o no governamentals com a les associacions i fundacions, qui ha mogut peça. Sol passar. En aquest cas, la perxa de la legalitat han estat resolucions aprovades per les Nacions Unides i altres organismes mundials, subscrites pel Regne d’Espanya. Disminuït es refereix a tota persona que no té totes les facultats físiques i mentals; discapacitat és la condició d’aquella persona que té una funció, física o mental, limitada respecte de la mitjana de la població o anul·lada. Una frontera de traça finíssima. El canvi sí fa la cosa i engloba més situacions reals. Un dels promotors anònims de l’entesa entre els grans i del canvi en la denominació és l’avui doctor cum lauden Jordi Xuclà Costa, col·laborador d’aquest diari, antic diputat i senador que ha posat a prova la seva influència en els respectius hemicicles malgrat que ara no s’hi trobi. És el que té haver treballat pel bé comú i no haver-se passat la vida parlamentària desqualificant als adversaris: ser creïble i poder estendre ponts d’entesa.

Nosaltres, la meva dona i jo, tenim un fill amb disminució psíquica que, en el seu moment, fou alumne d’ella i que més tard vàrem adoptar després de superar l’obligatòria etapa d’acolliment. Només els que ho han fet, saben què és adoptar: un maldecap de burocràcia. No parlem si endemés es tracta d’una adopció internacional, puix aleshores pot arribar a ésser quelcom semblant al via crucis que patí Jesús de Natzaret. Potser per això, més enllà de les nostres creences religioses, quan escoltem defensar l’avortament a capa i espasa, quan llegim, ara, que el Tribunal Constitucional pot sentenciar aviat que el fetus no té dret a la vida, ens posem les mans al cap. Quan, endemés, hem sabut que l’avui reina Leticia, posada a triar entre el seu company de viatge, el posterior al seu previ divorci i el llavors príncep Felip de Borbó, va escollir avortar per després educar el seu esquerranisme en el monarquisme militant, no podem tenir cap estima cap a la seva persona. I quan ens parlen, el mitjans de comunicació, que s’ha convertit en salvavides de la Corona, no podem fer altre cosa que riure’ns dels mateixos i de la seva perdurable vocació de súbdits de qui sigui, atès que abans ho havien estat de la reina Sofia i del rei Joan Carles amb adoració claretiana inclosa.

No sé què ens portarà el canvi de «disminuït» per «discapacitat» més enllà d’un bescanvi de termes. Em temo que res. Vull dir que les administracions públiques els seguiran ignorant com ho han fet sempre i deixant les seves sortides vitals, educatives i laborals en mans de l’atzar. Ho conec prou bé, diria que abastament com per negar que el posar-se d’acord el PSOE i el PP comporti un canvi d’actitud política en benefici dels «disminuïts» avui i «discapacitats». Ho deixaran de nou en mans de l’anomenat «tercer sector» o espai de relacions socioeconòmiques conformat per un conjunt d’entitats o organitzacions que no tenen afany de lucre, són no governamentals i són finançades, en gran part, pel sector públic, però igualment amb notable aportació privada. A l’administració els surt més barat i, endemés, les entitats depenen en bona mesura del pressupost públic. Això explica que el tercer sector hagi sortit recentment en ajuda del Govern del presideix Pere Aragonès fent una crida a l’oposició a l’objecte de que el projecte de pressupostos per a 2023, enguany, sigui aprovat. No recordo que ho haguessin fet mai, com tampoc ho recordo respecto de les patronals, sindicats i tutto il mondo, inclòs La Vanguardia, que congelades veien les partides de les quals en treuen suc.

No em sembla d’esquerres, ni progressista, ni decent que els discapacitats restin a la intempèrie. La normativa sobre la seva inclusió laboral en empreses se la salta tot déu. Des dels bancs –per exemple, ha vist vostè, respectat lector, un noi o noia amb síndrome de Down, atenent al públic?– a les càrnies passant per la resta de sectors econòmics que cerquen ponts inaudits, facilitats pel mateix legislador o pel poder executiu per no ternir-los en les seves nòmines. Un sistema que, ull!, obliga als sectors públic i privat que tinguin cinquanta o més treballadors a tenir un 2% de discapacitats a les seves plantilles. I que, endemés, pel cas, de que fossin privades, reben una subvenció a fons perdut de 3.000 euros per discapacitat empleat i reduccions fiscals cada anualitat. Què fa Inspecció del Treball? Escalfar cadires que fa fred a fora, mirar cap a l’altre costat i preocupar-se que els inspectors i subinspectors cobrin cada mes. Què fa el SOC? El mateix. Tot es deriva cap el Tercer Sector. És aquest el model que s’ha de seguir? Tot ho han de resoldre els benefactors? Em sembla que no, però amb l’enderrocament sistemàtic i gradual de l’estat de benestar que estem patint, és possible que al final aquest sigui l’únic camí. Ens estem deshumanitzant i els disminuïts o discapacitats ho tenen molt cru. Paraula de pare.

Subscriu-te per seguir llegint