I vam tenir Puigneró de vicepresident

El procés ha entronitzat una sèrie de personatges extravagants que, en circumstàncies normals, no hauríem conegut mai. Només a la Catalunya independentista podíem tenir, simultàniament, a Quim Torra de president de la Generalitat, a Joan Canadell de president de la Cambra de Comerç, a Laura Borràs, de consellera de Cultura (més tard, presidenta del Parlament) i a Jordi Puigneró, conseller de Polítiques Digitals (i després vicepresident en el Govern presidit per Pere Aragonès). Per sort, a fora no els coneix ningú. Cert que hem perdut l’Agència Europea del Medicament o que moltes empreses han traslladat les seves seus, entre elles dos dels quatre principals bancs espanyols, però els turistes no deixen de venir a la Costa Brava pel fet de tenir aquests polítics, com tampoc deixen de visitar Barcelona perquè Ada Colau n’és l’alcaldessa. Per molt que s’hi esforcin, no enfonsaran del tot Catalunya.

De tots ells, probablement és Jordi Puigneró el que presenta el currículum més excèntric. L’any 2004, quan era absolutament un desconegut, va fer un pols a Jordi Pujol i Artur Mas forçant a CDC a celebrar un congrés extraordinari per decidir el posicionament del partit sobre el referèndum de la Constitució europea. Va liderar la plataforma «Euroconvergents pel No». És a dir, quan Convergència era un partit netament europeista, abans del salt al buit d’Artur Mas i Carles Puigdemont, ell ja enfilava la via contrària. De fet, Jordi Puigneró ja prometia de jovenet. Amb només 25 anys, va escriure un pròleg al llibre La gran mentida del mil·lenni, editat per l’Institut Nova Història, l’entitat que defensa que Cristóbal Colón, Miguel de Cervantes, Santa Teresa de Jesús, etcètera, eren catalans. El jove Puigneró argumentava que «és fàcilment deduïble que la història l’han feta els espanyols». I va prometre que «ajudaria en aquesta tasca esgotadora de difondre la veritable veritat d’aquesta gran mentida que portem anys creient-nos».

Jordi Puigneró ha tornat aquesta setmana al primer pla de l’actualitat per un tuit sobre la gala dels Premis Goya: «Qualsevol cosa feta en català té més oportunitats a Europa que en qualsevol de les Espanyes que us vulgueu creure», ha escrit en referència al fet que Alcarràs va guanyar la Berlinale i no va obtenir cap guardó als Goya, tot ignorant (o ometent) que la mateixa Acadèmia del Cinema espanyol havia seleccionat el film dirigit per Carla Simón per representar Espanya a la categoria de millor pel·lícula internacional dels Oscar, on, per cert, no va superar la primera selecció. El tuit de Jordi Puigneró combina supremacisme (tot el que es fa a Catalunya és millor) i victimisme (no guanyem perquè ens tenen mania). Un clàssic.

Sobta que Alcarràs no hagi aconseguit cap premi, però no és el primer cas, ni l’últim, que una pel·lícula amb moltes nominacions (onze) es queda sense guardons quan competeix amb una altra de molt potent. Els Goya no els concedeix un jurat, a vegades temptat a fer equilibris, sinó centenars de persones desconnectades entre elles. Com ja s’ha apuntat, probablement ha influït que Alcarràs suma molts mesos de recorregut i que As Bestas, la gran triomfadora, s’hagi estrenat a la part final de l’any, o com ha dit l’actor Javier Gutiérrez «Carla Simón mereixia no marxar de buit, però el treball d’As Bestas és tan brutal que els acadèmics han decidit premiar-la de forma massiva». També tenim el cas de Pacifiction, la pel·lícula del banyolí Albert Serra, amb nou nominacions als premis César, de França, i cap als Goya.

Vaig conèixer Jordi Puigneró quan era conseller de Polítiques Digitals en el govern presidit per Quim Torra. Va visitar un dia la seu del Diari de Girona. Conversa agradable. Quan ens acomiadàvem, pels volts de les set de la tarda, li pregunto si té algun acte a Girona abans de tornar a Barcelona: «No. Avui és dijous, i els dijous toca veure el Polònia amb la família». Segons em va explicar Puigneró, a Catalunya un polític català havia de conèixer què es deia al Polònia. Si em punxen, no em troben sang. Aquest és el resultat del procés: han convertit Catalunya en la República Independent del Polònia de TV3. De gent que creu que la terra és plana o que existeixen els Ovnis o que Elvis Presley viu en un lloc remot d’Amèrica del Nord n’hi ha a tot arreu, però només a Catalunya arriben a vicepresidents del Govern.

Subscriu-te per seguir llegint