Polititzar la Justícia

Jaume Asens (Comuns) ha confirmat que la reforma dels delictes de sedició i malversació no era per millorar el Codi Penal, ni molt menys per adaptar-lo als «països del nostre entorn», un mantra per a ignorants, sinó per beneficiar a uns po0lítics en concret, és a dir els independentistes condemnats o pendents de judici. Així ho ha transmès en un tuit a través del qual lamenta que el Tribunal Suprem freni el que ells anomenen desjudicialització de la política: «No aplica la reforma de la malversació», ha escrit un enfurismat Asens. I ha criticat que l’alt tribunal «continuï frenant els avenços polítics en el camí de la desjudicialització».

També ho va escriure dijous a El Periódico Sergi Sol, un dels lloctinents de més confiança d’Oriol Junqueras, referint-se al processament de Jové i Salvadó: «Ha treballat (ERC) intensament per arrencar concessions al Govern espanyol, intentant maximitzar els seus diputats». Ja sabíem quin era l’objectiu únic de la reforma, però està bé que ho deixin escrit dos dels principals ideòlegs dels Comuns i d’ERC. Aquests dos partits tenien molta pressa en reformar els delictes de sedició i malversació i, en canvi, han frenat la modificació impulsada pel PSOE sobre la llei coneguda com «només sí és sí». Es veu que les víctimes de violació i abusos poden esperar més temps que els polítics independentistes.

L’objectiu real no és desjudicialitzar la política, sinó polititzar la Justícia, que és molt diferent. Un dels anhels frustrats de l’independentisme català és controlar el món judicial. Ho van intentar amb la reforma de l’Estatut i els va sortir el tret per la culata. L’Estatut aprovat al Parlament contemplava la creació de l’anomenat «Consell de Justícia de Catalunya». Quedava perfectament explicat en l’article 97: «És l’òrgan de govern del poder judicial a Catalunya. Actua com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial». L’article 98 concedia unes àmplies atribucions al Consell de Justícia que, a la pràctica, haurien significat un absolut control de la Justícia a Catalunya per part del poder polític. És de les poques coses que, fins ara, no ha pogut controlar el nacionalisme/independentisme.

De fet, sis dels catorze articles de l’Estatut suprimits pel Tribunal Constitucional afectaven l’àmbit judicial, que era un dels principals objectius dels legisladors catalans. La definició de «nació» en el preàmbul, i que tanta tinta inútil va fer córrer, servia per distreure l’atenció d’altres qüestions de molt més calat polític. L’anomenada Llei de Transitorietat política, aprovada en el Parlament de Catalunya en el ple del 6 i el 7 de setembre de 2017, que havia de marcar les bases de la independència de Catalunya, també concedia al poder polític el control absolut dels òrgans judicials, a l’estil d’Hongria o Polònia. Ara, ho han intentat de nou, amb una reforma a la carta, i els ha tornat a sortir el tret per la culata.

La solució no és acusar els magistrats i fiscals del Suprem de «miserables, males persones i... (sobretot) molta covardia», com ha fet Josep Maria Jové, un dels arquitectes del referèndum de l’1-O, al qual van enxampar in fraganti amb tots els detalls organitzatius en la seva agenda Moleskine. La manera més senzilla i pràctica de «desjudicialitzar la política» és no delinquir, o sigui complir les lleis, com hem de fer tots els ciutadans que no tenim càrrecs polítics. Els dirigents independentistes del 2017 sabien perfectament que els seus actes ultrapassaven la llei. Per tant, no és Pedro Sánchez qui ha de demostrar «valentia», com ha reclamat aquesta setmana la portaveu del govern català, Patrícia Plaja. Són els polítics independentistes que van infringir la llei els que han de tenir la suficient valentia per reconèixer els seus delictes i aleshores sí que podran pactar amb la Fiscalia una reducció de penes i, com que la democràcia sempre és més generosa que els que la infringeixen, fins i tot es podrien beneficiar d’un indult. Mentre no facin aquest pas, s’hauran de sotmetre a l’imperi de la llei com qualsevol ciutadà. Ho explica perfectament el gran escriptor francès Albert Camus a El primer home, la seva novel·la pòstuma: «Els homes fingeixen respectar el dret i no s’inclinen mai si no és davant la força».

Subscriu-te per seguir llegint