Entre la Catalunya real i la fantasiosa

La Catalunya real veu com, des que Artur Mas va arxivar el projecte per construir un nou hospital Josep Trueta, la Generalitat ha tingut quatre presidents, cinc consellers de Salut i el més calent és a l’aigüera. Tot el que s’ha fet en tretze anys ha sigut inaugurar un camp de rostolls a Salt com a emplaçament del futur hospital durant el mandat de Quim Torra. Sí, moltes comissions de seguiment i del sursum corda, però no hi ha ni projecte, ni calendari. La Catalunya real també és la que figura entre les més endarrerides d’Espanya en energies renovables. O la que ha hagut d’improvisar plans contra la sequera per falta de previsió. O la que està practicant brutals retallades als principals hospitals catalans (33 milions a la Vall d’Hebron, 30 al Clínic, una xifra similar a Bellvitge, etcètera). O la que va perdre el 2017 la seu de milers d’empreses sense possibilitat de retorn: «Estem bé a Alacant, ja no li donem importància», ha dit aquesta setmana Josep Oliu, president del Banc de Sabadell. O la que, segons definició d’un intendent dels Mossos, «és la Silicon Valley de la marihuana». O la del desastre del nivell educatiu dels seus estudiants, com recull l’últim informe PISA. O la de l’augment exponencial de la delinqüència, mentre s’observa amb passivitat com els Mossos són atacats per grups de joves en una alarmant i preocupant pèrdua d’autoritat. O la que no sap ni organitzar unes oposicions a funcionaris. Catalunya és tot això, un país en decadència des de fa més d’una dècada. Com va dir Lord Acton, historiador i polític anglès del segle XIX, «la nacionalitat no aspira ni a la llibertat ni a la prosperitat, sinó que, si cal, no dubta a sacrificar totes dues a les necessitats imperatives de la construcció nacional».

Contraposada a aquesta Catalunya real, tenim la fantasiosa, la virtual, la que fa volar coloms permanentment, amb Pere Aragonès i Carles Puigdemont de principals protagonistes. Puigdemont, que ha tornat de Waterloo convertit en un messies, ha proclamat que la seva llista representa «el 12 de setembre de 1714, el dia que els catalans es van aixecar a reconstruir el seu país després de la derrota de l’11 de setembre». Suposo que els seus fidels seguidors estan embadalits amb aquests discursos, però algú amb dos dits de seny els troba normals? Ho diu seriosament això de tornar a una societat feudal com la del 1714, al marge de la constant tergiversació i manipulació sobre la Guerra de Successió? Viure dels mites és la principal essència dels ultranacionalismes, i com més distants en el temps millor. És el que va fer Santiago Abascal (Vox) a les eleccions generals de 2019, les primeres que va obtenir representació, i que ha repetit en altres ocasions, anant a Covadonga a venerar l’estàtua del mite de Don Pelayo, el primer monarca del Regne d’Astúries, que, segons diuen, va iniciar la reconquesta d’Espanya.

Després, tenim Pere Aragonès (ERC) donant voltes al hàmster amb la cantarella de l’Acord de Claredat i del referèndum. Ara, ens ha sortit amb un informe de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern apel·lant a l’article 92 de la Constitució quan el que hauria de fer, com li ha recordat Josep López de Lerma, és llegir-se l’article 2 («la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols»), article que, igual o similar, tenen la majoria de les constitucions democràtiques. Aquesta proposta d’Aragonès ni tan sols és original. El mateix organisme, quan encara es deia Institut d’Estudis Autonòmics (van canviar la denominació el 2016), va presentar un informe el 7 de març de 2013 segons el qual l’opció preferida dels experts era un referèndum regulat en virtut de l’article 92.1. Aquell informe tenia 43 pàgines, el d’ara 41. Per elaborar aquests informes a la carta i repetits, el president d’aquest organisme, que ara és l’exdirigent d’ERC Joan Ridao, cobra 120.389 euros anuals.

Puigdemont ja ens ha deixat clar que, si governa, no té cap intenció de gestionar les competències de la Generalitat. Tampoc ho va fer en la seva anterior etapa de president, ni vol romandre a l’oposició: quina mandra haver de pencar! El 12 de maig, els catalans han de decidir entre la Catalunya real i la fantasiosa. «Una Catalunya empetitida i esquifida no és una Catalunya massa interessant», ens deia Josep Ferrater i Mora a mitjan segle passat.

Subscriu-te per seguir llegint