Involució

La recent controvèrsia amb els textos de Roald Dahl, a qui una editorial pretenia reescriure els llibres per evitar ofendre el personal, és un cas més d’una llarga escalada de censures disfressades de pretextos socials. És la mateixa onada involutiva que va fer qüestionar Allò que el vent s’endugué o que va portar Disney a voler retirar pel·lícules de la seva plataforma perquè eren racistes. En tots els casos, sense excepció, hi ha el reflex d’un mal molt estès, que consisteix a imposar la correcció política davant tot allò que incomoda o no s’ajusta a la moral col·lectiva. Poques coses resulten més incoherents que assegurar vetllar per la igualtat i els drets generals i després negar l’oportunitat de poder jutjar per un mateix, a banda suprimir tota possibilitat d’entendre un context històric i social a través de l’art que el reflecteix. Si una obra s’ha tornat arcaica i filla d’un temps que millor superar, no seria millor poder ensenyar allò que es pretén canviar? O no és repressió i feixisme privar la societat de poder mirar als ulls del monstre? El gran sacrificat d’aquesta onada de puritanisme és l’esperit crític. S’està volent crear una arcàdia en què tot és com els guardians de la moral diuen que ha de ser, sense marge per a equivocar-se ni accés a l’anacronisme. S’està uniformant la realitat per tal que no tingui arestes ni matisos, impedint que la mirada individual tregui les seves pròpies conclusions sobre aquells elements de la cultura que ens retornen la pitjor cara de la nostra Història. El pitjor de tot plegat és que en el fons hi ha la latència d’un paternalisme desfermat que, si no el desactivem de pressa, s’acabarà cruspint la nostra llibertat d’elecció. Se’ns tracta d’idiotes, perquè hi ha qui pensa que no som prou llestos o prou madurs com per entendre per què Dahl escriu com escriu o que Allò que el vent s’endugué se situa, efectivament, en un període i un lloc especialment racistes. El més sorprenent és que es nota que aquests censors encoberts, que tampoc serien uns genis del Mal, no han entès en absolut com funciona la percepció de l’individu. Com més pretens prohibir una cosa, més llaminera es torna, i s’acaba convertint en símbol de conceptes que mai ha volgut representar. L’art és un mirall del seu temps, i en aquest sempre hi ha elements que ens interpel·len i també que ens indignen. Reescriure’l o fer-lo invisible només ens torna incapaços d’entendre’l. La solució no és canviar o censurar, sinó això tan necessari, i a vegades tan devaluat, que s’anomena «educació».

Subscriu-te per seguir llegint