ERC busca candidats

Sé prou bé què és això de buscar militants i de cercar candidats pel teu partit polític. Em remunto a l’any 1975 i següents per dir que ni és fàcil ni tampoc es troba a l’abast de tothom. Aleshores imperava allò del «noi, no et fiquis en política!» donat que més a prop que lluny es trobava la maleïda experiència de la guerra civil patida i la seva conseqüència, la dictadura. Avui, tot això hauria de restar ben lluny, però no pocs insisteixen en canviar el fil de la història situant-se darrera del memorial democràtic o com es digui, que, una vegada despullat, té com a fita no baixar les armes. Són els mateixos que ara diuen que la transició política espanyola, el com es va fer, fou un error, mentre que alguns d’ells bé que varen votar la Constitució i abans la Llei de Reforma Política, que va fer possible anar de un sistema polític opressor a un de democràtic.

Deia que no és planer anar a la cerca i captura de militants i de candidats en poblacions on no es troba implantat un partit polític. No ho fou en aquell temps suara esmentat, ni tampoc ho és ara. La joventut passa de la política, avui, segons coincideixen a dir totes les enquestes. No pas només a Catalunya o a Espanya, sinó que a tota Europa, pel que sembla, sense que es trobin causes raonables que avalin aquesta negativitat. Ves a saber si a Espanya la política de blocs n’és una com també l’espectacle setmanal en què s’ha convertit el Congrés dels Diputats. Addicionalment, en el nostre país, entès com a Catalunya, tota l’emotivitat posada al servei d’un objectiu inassolible en aquests temps, la independència i la conformació d’un estat propi, ha desvalgut la part més políticament formada de la població. Al capdamunt, cap líder que els va empènyer a manifestar-se i a votar els ha donat una explicació raonada. Cap ni un els ha demanat perdó per haver-los arrossegat cap a la indigència de la frustració. És més: han vist com la venuda unitat d’acció no ha estat altre cosa que una lluita pel poder, per repartir-se càrrecs i prebendes, no pas per millorar l’estatus polític de Catalunya. I aquells que encara estaven carregats de solfes, s’han trobat en què l’anomenada «taula de negociació» no estava orientada al benefici comú dels catalans, sinó cap a l’interès més personal d’aquells que els varen portar a l’engany. En aquest marc, no és estrany que m’hagi trobat a la bústia una crida d’ERC a fer política a l’ajuntament del poble alt-empordanès on resideixo de facto des d’abans que ens tanquessin a casa pel la Covid-19. Una convocatòria que té per objectiu trobar veïns que s’animin a implicar-se en el «municipalisme republicà», ens diuen.

Tots els partits tenen, avui, un gran problema en la seva baixa militància i el seu pobre arrelament en el territori. L’associacionisme existent és de baixa intensitat. Aquí rauen els dos preocupants assumptes atès que l’adscripció a un grup que té per objecte servir a les persones, és la millor escola per a tot futur dirigent de la cosa pública. S’ha de sentir «preocupació» per l’espai comú quan d’afiliar-se a una entitat no lucrativa o a un partit polític es tracta. Aquí ensopeguem. La societat que tenim, la que hem construït entre tots, d’ocupacions i de preocupacions, coses distintes, més aviat poques i les justes. Malparlar dels directius d’un club, una societat recreativa o d’una entitat cultural i, posats a dir, malparlar constantment dels polítics, desqualificant-los a tots i exhibint-los com a explicació última de tot el que ens passa, no ajuda gens ni mica a la convivència, a la pluralitat, a l’entesa, a fer poble, a fer país, a fer pàtria, a res de res. Tenim una societat que, en termes generals, viu distreta i que endemés res no vol saber. Que es troba còmoda en la seva volguda ignorància, explicació última de l’egoisme imperant, per més que ens omplim la boca parlant de solidaritat.

No sembla de rebut que ERC, posseint el Govern de la Generalitat de Catalunya, essent el segon grup al Parlament de Catalunya i disposant en bona part de la clau de la governabilitat d’Espanya, pidoli per les contrades del país per fer candidatures a les eleccions municipals del 28 de maig. Això pot ésser objecte de burla generalitzada i de mobbing electoral per part dels seus contrincants, però em mereix un respecte i una inquietud des de la distància ideològica. Respecte perquè tothom té dret a cercar subscriptors seus pel mètode que tingui per convenient; i inquietud perquè és símptoma de la feblesa en el territori de totes les formacions polítiques, i no només d’ERC, i això, l’anèmia i el raquitisme polític no ajuda a tirar endavant un país. Agradi o no, la democràcia precisa de partits forts, ideològicament potents, arrelats en la societat, representatius de la mateixa.

Els republicans no són ni els meus i dels meus, segons aquesta degenerada expressió posada de moda, entre d’altres, pels mateixos republicans i els seus altaveus, però els entenc. No me’n ric. I si encara tinc un polsim d’influència, ni que sigui mitjançant aquest article d’opinió, demano que ningú se’n foti d’aquesta nova manera de constituir candidatures municipals. Demano respecte per ERC. La bustiada és un mitjà; aconseguir més preocupació per a la millora de la qualitat democràtica és el noble fi que es pretén. En conseqüència, res a dir.

Subscriu-te per seguir llegint