Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Monstres sota el llit

Xavier Trias ha dit que l’Operació Catalunya va destruir Convergència i no és veritat. L’Operació Catalunya va existir, com així havia de ser, perquè un Estat es defensa també des de les clavegueres. L’Operació Catalunya va existir i va fer mal a persones que no s’ho mereixien, com el meu estimat amic Paco Marco. Però qui va destruir Convergència va ser Artur Mas, preferint ERC a Unió, fent-se l’independentista d’una independència que no volia, i volent quedar com el més pulcre amb la corrupció en lloc d’assumir les imperfeccions del seu partit, del president Pujol, i també les seves –també les seves–, com els altres grans líders i partits han fet i han pogut continuar sense problema. PP i PSOE han tingut casos de corrupció molt més greus que una deixa de 600.000 euros, i no han cremat el partit ni han desposseït els dirigents històrics dels seus galons.

Artur Mas va destruir, triturar Convergència. El que li va fer al president Pujol, deshonrant-lo en públic, va ser d’una extrema baixesa, política i personal. Artur Mas sempre ha estat un covard i sempre ha estat un cínic. No va tenir mai cap altre escrúpol que assolir el poder, ni prou intel·ligència per mantenir-s’hi.

Ens podíem esperar d’Esquerra i de la CUP que fessin disbarats que tendissin al desordre. Ens podíem esperar dels catalans que votessin malament, com d’altra banda hem fet sempre al llarg de la nostra Història. Ens podíem esperar, també, que en moments de crisi busquéssim culpables fàcils, encara que fossin imaginaris, i tots sabem que per a això, Espanya ens ha anat sempre molt bé. Però no era imaginable que algú com Artur Mas, que sabia perfectament que la independència de Catalunya no era possible, i que l’independentisme plantejat com una fanfarronada duria a Catalunya a una inevitable decadència, com ha acabat passant, fos tan mesquí de preferir condemnar-nos a aquest forat a dir la veritat perquè entenia que si la deia, perdria les eleccions. El moment més crucial de Catalunya, el moment més tràgic dels darrers anys d’aquest poble, va ser quan Artur Mas que era una persona endreçada, tranquil·la i capaç d’entendre racionalment la situació més enllà de les passions, va decidir mentir i embolicar la troca per salvar la cadira, tot i saber que el desastre era l’únic destí que ens esperava.

Jo espero amb gran entusiasme que Xavier Trias i Vidal de Llobatera sigui el proper alcalde de Barcelona. Feia temps que no tenia tantes ganes d’anar a votar com per votar-lo a ell una altra vegada. Però hauríem de començar a dir la veritat i a superar el temps dels greuges onanistes. Xavier Trias pot queixar-se de la propaganda que es va fer contra ell a propòsit d’uns comptes suïssos que no tenia. Xavier Trias pot atribuir el fet d’haver perdut les eleccions contra Ada Colau a aquesta propaganda, tot i que també hauria de reconèixer que la campanya que va fer va ser funesta, i que va desaprofitar l’ocasió de pactar amb els partits constitucionalistes per evitar-nos el drama de tenir una alcaldessa com la que tenim. Hem de dir la veritat perquè sinó serà impossible construir i reconstruir-nos de manera que el que fem tingui alguna solidesa. No és que no apreciï els bons passos que en aquesta direcció ha fet Xavier Trias d’ençà que va anunciar la seva candidatura. No és que no estimi la seva prudència, la seva moderació i les persones que ha triat, i sobretot les que no ha triat, per a la seva llista electoral. Però hem de dir la veritat sobre Convergència, perquè si volem tornar a tenir un espai polític com el que teníem, necessitem allunyar-nos del victimisme i apropar-nos a la realitat. I dir la veritat vol dir admetre que ens vam equivocar. No és tan difícil. Jo també em vaig equivocar, perquè jo també vaig ser independentista de creure-m’ho de veritat, i també en certa manera vaig pressionar Artur Mas perquè anés en la direcció que va anar. Hem d’admetre que ens vam equivocar i hem de demanar perdó. No cal que ens posem de genolls al mig de la plaça Catalunya però aquestes disculpes han d’anar implícites en la nova política que a partir d’ara fem. Conec Xavier Trias i sé que és una bona persona, amb un elevat sentit de la lleialtat, i per tant ni li reclamo ni espero d’ell que traeixi els seus companys de viatge. Però entre la traïció i la insistència en el relat falsari, hi ha un camí del mig que potser sí que hauria de recórrer.

Hem de dir la veritat sobre Convergència i també hem de dir la veritat sobre Espanya, que amb tots els seus defectes, i amb tots els seus mancaments, ha estat una història d’èxit per a Catalunya. La millor història d’èxit que ha tingut Catalunya en tota la seva història han estat aquests darrers 40 anys de democràcia, pau i llibertat. Si no som capaços d’entendre això, si no som capaços de valorar aquest gran patrimoni, i que hi hem contribuït d’una manera molt especial com a catalans, i també com a convergents, quedarem sempre en un racó marginal de la política i de la mateixa Catalunya, perquè cal ser cec per no entendre que la majoria social d’avui ha entès ja per fi que no hi ha monstres sota el llit i que els problemes no són tots culpa dels altres.

Compartir l'article

stats