Aire d’escultures

Inaugurar una escultura al carrer sempre és una excel·lent notícia. És d’agrair des d’aquell civisme que els homes antics varen començar a fonamentar «per fer més gentil la vida en el món». Una escultura de Francesc Torres Monsó s’ha instal·lat al Parc Central de Girona i es titula Univers.

La nova escultura entra en aquest món de la paraula escrita que es pot llegir a la via pública de la ciutat de Girona. Potser podríem dir-ne escultulletres o literescultures; se’n podria confegir un volum; entre d’altres hi tenim lletra tràgica al monument a Carles Rahola, a la Rambla; lletra poètica al Xipresos de Fages de Climent, a la barana final de l’Onyar; també conté un record dedicat a Salvador Espriu l’obra de ferro situada a la plaça del seu nom; una lletra històrica és al carrer Anselm Clavé, de quan les prosaiques plaques de la via pública portaven sentiment i història en el seu disseny; més històrica encara, tota la lletra que figura al monument del lleó que vetlla la memòria del 1808.

Recentment l’Ajuntament de Girona ha atès degudament un clam popular i ha retolat les escultures que són als carrers de la ciutat, fent constar al peu de cada escultura el títol de la mateixa, l’autor, l’any, i l’entitat que «apadrina» cívicament aquella escultura concreta. Tenim als carrers una notable mostra d’art de diverses èpoques, un testimoni del seu sediment, uns senyals de la nostra història col·lectiva, i moltes coses més. Amb aquesta identitat perfilada, el parc de les escultures també clama continuïtat, per desvetllar interès, iniciativa, civilitat doncs, entre els qui hi habitem i entre aquells que només hi passen.

El procés d’una nova escultura pot ser llarg. A Girona mateix hi tenim un record: Contra l’invasor, de Miquel Blay, va ser creada l’any 1891 i es va col·locar el seu bronze, al peu de la muralla on es troba, l’any 2009. Tanmateix, no ho hauríem de prendre per model d’acceleració.

En el terreny dels propòsits actuals es podria plantar el projecte d’una estela/escultura que hauria d’apropar, arran de terra, una inscripció del poeta Horaci que figura a la cornisa de l’edifici de «la Caixa del Pont de Pedra»; per ser a aquella altura i ser escrita en llatí es mereix un apropament, de situació i de traducció. Qui sap si la institució esmentada podria fer-se càrrec del projecte, tot celebrant el centenari de la restauració d’aquell immoble, restauració que va realitzar en el seu dia l’arquitecte Rafael Masó.

Una altra escultura que només existeix als núvols d’algun sector de l’activisme cultural és la memòria d’un text de Josep Pla, extret de la seva obra Girona, un llibre de records. És la vivència que ell va tenir, en la seva joventut, quan entrava a Girona per la banda de Pedret i el marc de la tartana en què viatjava li va donar una visió perdurable dels dos clàssics campanars gironins. Es podria posar en marxa el comptador del temps per plantar als Jardins de Pedret una escultura que recordés el marc d’aquella tartana i -evidentment- el text de Josep Pla.

I ara que estem posats a obrir interrogants, tots plegats -tant ciutadans com autoritats, i sobretot les culturals- també podríem preguntar-nos (o castigar-nos) perquè a la plaça de l’escultor Fidel Aguilar i Marcó, situada al barri gironí de Santa Eugènia, perquè no hi figura cap escultura de Fidel Aguilar i Marcó.

Subscriu-te per seguir llegint