Moció sense emoció

Governava Felipe González quan un grup de periodistes, intel·lectuals i polítics van decidir conjurar-se per fer-lo fora. Va ser una campanya molt dura en la que es van aliar la dreta i l’esquerra comunista. Enric Juliana publica la foto, que diu que Tamames té a l’entrada de casa seva, dels components de la tertúlia de la Cope de l’època que dirigia Antonio Herrero, un dels focus per desprestigiar González. Allà coincidien Tamames (elegit poc després membre del comitè central del PC) amb Luis Ma. Anson (director d’ABC), Pedro J. Ramírez (director de El Mundo) o Jiménez Losantos, per citar alguns i fer veure que n’hi havia de tots colors. Avui tothom sap que va ser una conspiració organitzada. Com recorda Juliana, Anson ho deixà clar el 1998 dient: «Calia derrotar Felipe González, aquesta era la qüestió. Pujant el llistó de la crítica es va arribar a tal extrem que fins i tot es va posar en risc l’estabilitat de l’Estat (...) Era l’única manera de fer-lo fora». La pinça la completava un PC dirigit per Anguita que va col·laborar amb la dreta en la campanya de desprestigi de González. La pregunta que sempre m’ha quedat pendent és, què pensava treure’n Anguita que no fos un govern del PP?

La pinça, el «sindicat» contra González, va portar José Ma. Aznar a la Moncloa. L’esquerra comunista, amb la seva puresa doctrinal, va ser el cooperador ocasional però decisiu per portar la dreta al poder. Això sí, després que Aznar guanyés les eleccions, tot eren elogis per Felipe González. La majoria dels tertulians i l’entorn que havia sigut responsable de la seva caiguda, elogiava, sense escatimar adjectius, la labor de Felipe al capdavant del govern i el seu paper a Europa. La típica pujada als altars dels defenestrats a la que som tant donats els espanyols.

Ara estem davant un intent de colar l’eslògan «tots contra Sánchez» que amb diferents noms, govern il·legítim, el pitjor de la democràcia, etc., va iniciar el seu recorregut a l’inici de la legislatura. Ara ho han intentat amb una moció de censura presentada per Vox amb Tamames de candidat. La veritat és que després d’escoltar els discursos haig de dir que no ha sigut una moció de censura constitucional perquè les mocions de censura segons la Constitució requereixen un candidat (Tamames ha dit que no volia ser President) i un programa i el suposat candidat no n’ha presentat cap (fora de dir que convocaria eleccions) sols un seguit de crítiques al govern.

La diferència és que la consigna de tots contra Pedro Sánchez no té el consens que tenia contra Felipe González. El PP, situat entre una ultradreta a qui voldria matar i l’intent de fer veure que és de centre, no sap com reaccionar. Lluny de la resposta contundent de Casado a l’anterior moció de censura, intenta passar desapercebut, l’ha agafat amb el peu canviat i no vol formar part (quedar atrapat?) amb Vox, a qui sols uneix la seva voluntat de fer fora Sánchez (però que pot necessitar per governar). I l’esquerra alternativa, ex-comunistes inclosos, forma part del govern de coalició i encara que últimament les podemites es dediquin a posar pals a les rodes de forma reiterada, està molt lluny de voler enderrocar Sánchez.

Tamames candidat ha fet el discurs d’un home que ha anat canviant des del comunisme primerenc a tenir moltes afinitats amb Vox. El seu discurs és el d’un vell professor que es resisteix a deixar de donar una classe magistral per dir-nos als espanyols què està passant i que hauríem de fer. Però avui la política no és la que era i Tamames representa el passat en comparació amb el govern que representa el present i el futur, el de la política útil, la que resolt problemes en comptes de crear-ne. I això és el que ha posat de manifest el govern amb els discursos de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. No veig el profit que Vox pugui treure de la moció fora d’intentar posar contra les cordes al PP i blanquejar el seu partit. Suposo que Tamames és conscient que l’han utilitzat per fer veure que Vox és un partit constitucional i moderat.

El Tamames candidat de Vox ha dit, per exemple, que la història s’ha de deixar als historiadors, que tots van cometre errors que van portar a la guerra civil (ha citat Largo Caballero) i que, per tant, la llei de memòria històrica no té sentit. Això és defensar que uns, els franquistes, tenien més drets perquè ells ja van veure reconeguts els seus durant els 40 anys de dictadura però els de les cunetes han trigat més i aquí molts reivindiquem la llei de memòria.

La moció ha estat derrotada però, com diu Sánchez Cuenca, el que més desespera als que han presentat la moció i els que no votaran en contra és que fora de les nostres fronteres ningú els hi faci cas. A Europa ningú creu que Sánchez sigui un autòcrata o que estiguem perdent graus de democràcia.

Acabat l’article el dimarts vespre, el dimecres em trobo amb la resposta de Tamames als diferents grups. Si tot plegat ha estat una no-moció amb un grau de coherència prop de zero, les respostes han sigut les del professor que renya als seus deixebles amb un to de pare. Cap resposta amb contingut, al President i a Yolanda que havien parlat massa, que cal amortitzar el temps, a Patxi López que no s’exalti que pot tenir un infart, als populars els hi ha recriminat que Feijóo no s’hagi presentat, etc. Tot plegat molt penós i faig servir aquesta paraula perquè crec que és la que millor representa l’espectacle. Retorçar el concepte de moció de censura és mala cosa però fer-hi com ho han fet, és una pèrdua de temps tan inútil que sembla impossible fer-ho més malament.

Subscriu-te per seguir llegint