Exiliades

Un gairebé es pot imaginar en la mirada d’una dona com Natividad Yarya Planas, exalcaldessa de Bellprat, Catalunya, que acabada la Guerra Civil ha d’emigrar a França amb 66 anys, sense recursos econòmics. Gairebé se la pot veure creuar el Pirineu català, per la Jonquera, sense mirar enrere, confosa entre la gent que ocupa la caixa d’un camió. Moriria pobra i tan sola que fins i tot anys més tard es perdria el rastre de la seva tomba.

Un gairebé es pot posar a la pell d’Adela Carreras Taurà, que venia d’una família d’artistes, i de com de penós li va haver de ser creuar la frontera el 1939 sense un duro. De la seva experiència en trauria el nom d’«Adelita la del Campo», que sembla un record bucòlic i bonic, quan en realitat és la del camp de concentració, on passaria del costat francès els dos anys següents.

D’això mateix tracta la mostra «Exiliades, els fils vermells entrellaçats», que es pot visitar al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, inaugurada dies enrere i disponible fins al proper setembre. De posar-se a la pell i la mirada de les dones que van creuar la Jonquera a la recerca de l’exili. Imperdible i urgent.

Moltes provenen de certa posició social i a totes els esperava una vida molt dura. Algunes, com Taurà, renaixerien de les cendres. Ella entra a la ràdio pública francesa i es converteix en una de les seves veus més conegudes, amb tot el que això significa en una època en què haver nascut dona ofereix molt poques possibilitats. D’altres, com Planas, es perdrien en l’oblit.

Les fotos exposades no ensenyen els dies de l’exili, ni els camions, ni els campaments, ni de com era aleshores el costat gironí o el francès, sinó com eren diverses de les dones que el van patir abans i com van ser després. En allò que es van convertir. Com si entre aquestes dues fotos hi hagués un abisme. En altres es veuen certificats de quan s’escrivien a màquina i se’ls adjuntava un segell, dels de goma i tinta, i a la superfície del qual un clip rovellat hi ha deixat la seva empremta.

El que importa és aquell aire que arriba des de les fotos. Com si aquelles dones parlessin. Aquesta idea de com de cruel pot ser el destí i com de transitoris i finits som, i de l’arbitrari de la nostra sort.

Van passar per Girona, van fer servir la Jonquera com a llançadora. Una mica d’elles, de la seva frontera, l’exterior que van creuar i la que des de llavors portarien a dins, encara perdura entre nosaltres amb la seva marca indeleble.

Subscriu-te per seguir llegint