Fills de la nit

En el meu darrer article «Les cigonyes no s’equivoquen» aventurava una Ana Obregón filla que agraïa a la seva mare haver-li donat l’oportunitat de viure sense tenir en compte la pluja de crítiques que li caurien al damunt per la gestació subrogada. La notícia que l’actriu a més de ser mare en el registre civil sigui àvia biològica no em motiva a repudiar ni una sola coma. Al Facebook un individu m’etzibà sense comptar fins a deu que aquell agraïment podia ser el mateix al d’una filla fruit d’una violació. Que ningú s’interessi per l’autoria de qui posava en el mateix sac ser filla d’un ventre de lloguer que d’una violació perquè poc temps després despenjà l’exabrupte. Tanmateix, hi he donat voltes i m’he preguntat si un fill d’una violació no li passaria pel cap en el silenci de la nit el «no hay mal que por bien no venga». Farem volar una mica la imaginació. El diable es presenta a un home o una dona que nasqueren a conseqüència d’una agressió sexual que patí la seva mare, bé podria ser el mateix Mefistòfil amb qui Faust vengué la seva ànima per aconseguir l’eterna joventut, un acord que Thomas Mann el trasllada a la ficció en la novel·la Doktor Faustus. Tens l’oportunitat, diu el diable, d’esborrar el que li passà a la teva mare, tens l’oportunitat que el record deixi de turmentar-la, tens l’oportunitat de donar-li una nova vida, de casar-se amb l’home que l’estimava i de tenir fills desitjats... En una paraula, està en les teves mans que la dona que et portà al món somrigui cada matí quan obri la finestra, sí, però el pacte té una contrapartida. En cas que acceptis, tu no has existit, no existeixes, ni existiràs mai, tampoc existiran els teus fills, ni els fills dels teus fills, i ves a saber com serà la vida de la teva parella, dels teus amics i de la gent que treballa amb tu a l’empresa... Què em dius? També ens podríem imaginar que Mefistòfil es presenta a la mare. Només que em diguis sí, li diu, ningú t’ha agredit, vius amb l’home que estimes, tens uns fills que són una delícia, però el teu fill actual desapareixerà de la teva vida, no l’hauràs conegut mai. No es pot donar per fet que el diable no se’n surti amb la seva, que el fill amb una demostració d’amor decideixi immolar-se, o que la mare en mirar el fill vegi el rostre del monstre que la violà i somiï en un fatal desenllaç.

No sé si el moralista de Facebook està convençut que poc després del big bang l’alfa i l’omega de l’univers confecciona una llista amb el nom de totes les criatures humanes ànimes de les quals estan destinades a passar-les magres a la terra com a pas previ, si s’ho mereixien, a una vida regalada, sent el cos habitat i l’època viscuda un detall sense importància. Per més que ens agradi jugar a l’ouija som el resultat dels capricis del nostre ADN, confeccionat a parts iguals per un pare i una mare, ell escriu l’esborrany de la nostra vida i l’educació i el dia a dia ho passaran en net, però no esperem miracles, com ara que la forja de la personalitat és com muntar un moble d’Ikea o que el destí està en les nostres mans.

Nietzsche ens exhorta amb el seu amor fati a estimar el nostre destí, la nostra vida i no cap altra i que en el seu etern retorn d’un mateix parla de l’home cabal com aquell que per més vides que visqués desitjaria repetir sempre la vida original, però com que som somiadors de mena fem del destí un sac de boxa per ventar-li jabs i swings, i els més coratjosos hi enganxaran el retrat dels seus pares i colpejaran amb sanya. Un dia, ja granats, ens disposarem a entrar en un edifici de portes de vidre i quina no serà la nostra sorpresa en veure com el nostre pare o la nostra mare ens surten a l’encontre!

Subscriu-te per seguir llegint