Diari de Girona

Diari de Girona

Francesc Esteva

Europa: una història inacabada

Després de dues guerres que varen devastar el món, els europeus, com els americans després de la guerra de secessió, van decidir que havien de trobar una forma de convivència i van bastir les bases de la unió europea. Van veure que si no superaven les fronteres, els problemes fronterers els portarien inexorablement a noves guerres. Només dos exemples: ara mateix tenim la guerra d’Ucraïna i si haguéssim d’establir unes fronteres que separin els pobles rus i ucraïnès (com passaria entre qualsevol parell de països europeus) seria impossible respectant la voluntat de la població. L’altre és va produir en un debat televisiu en el moment de la guerra entre serbis i croats. El programa va invitar una parella, ell serbi i ella croata. Van aparèixer contents dient que mai havien tingut problemes però, quan els periodistes van burxar fent esment dels punts conflictius, es van encendre i van començar a discutir-se fent servir els arguments nacionalistes que havien rebutjat al principi del programa.

La creació de la UE ha estat complicada. La Unió s’ha fet sobre la base de no tocar les fronteres i de que els països que la formen acceptin unes regles bàsiques (democràcia interna, unes mínimes regles econòmiques, etc.). Sobre aquestes bases potser molt simples s’ha anat teixint un entramat jurídic que forma l’actual UE. Els set polítics que es consideren els pares d’Europa són: l’alemany Konrad Adenauer, el luxemburguès Joseph Bech, l’holandès Johan Willem Beyen, l’italià Alcide De Gasperi, els francesos Jean Monnet i Robert Schuman i el belga Paul-Henri Spaak. Però la veritat és que n’hi ha molts més que han jugat un paper important. Citaré només Altiero Spinelli, autor del manifest de Ventotene inspirador del moviment federalista europeu i d’un projecte de Tractat de la Unió Europea el 1984, i Jaques Delors, que fou president de la Comissió europea del 1985 al 1995, període en què molts estaríem d’acord que la Comissió va fer passos molt importants.

La UE ha crescut acceptant països que van superar dictadures, com Espanya i Portugal, i països que havien estat sota l’òrbita comunista. Això va permetre la reunificació d’Alemanya i l’expansió de la UE fins a les portes de Rússia. Però si des del punt de vista de la pau i d’assegurar la democràcia interna la UE està essent una història d’èxit no ha estat així en molts altres aspectes. Sense un ordre de prelació parlaré d’alguns temes que dificulten el seu desenvolupament. El primer és que avui encara les persones continuen sentint-se fonamentalment ciutadans del seu país, no hem aconseguit crear una ciutadania europea (tot i els programes Erasmus). La segona és que no tenim un entramat d’institucions europees que governin de veritat Europa com té, per exemple, EUA. No tenim un govern europeu efectiu ni un parlament que el controli ni una política de defensa, de seguretat o econòmica conjunta, per citar alguns temes clau. Encara som una estructura política en construcció i això provoca desajustos molt greus. Per exemple la falta d’una política exterior i de defensa conjunta va fer que alguns països s’alineessin amb EUA en la guerra d’Iraq i d’altres no o que la política migratòria sigui molt diferent segons els països. Ara mateix, a la guerra d’Ucraïna, tot i els acords comuns, no tenim una posició europea i per això ens trobem subordinats a l’estratègia de l’OTAN. Europa hauria de tenir el seu propi full de ruta i a partir d’aquest compartir responsabilitats amb EUA i altres membres de l’OTAN però no tenim aquesta estratègia europea. Per tractar de la guerra d’Ucraïna són els caps de govern de cada país europeu els que parlen per separat amb Putin, Zelenski o Xi (no el Borrell de torn com a representant de la UE), i no sempre defensant el mateix.

Tampoc tenim una política econòmica i fiscal conjunta tot i tenir una moneda única, ni una veritable política de recerca industrial-tecnològica comú. Això és un dels motius que fan que Europa no sigui avui una gran potència econòmica i que tingui poc pes tecnològic. La recerca europea té un desenvolupament important però no així el teixit d’empreses tecnològiques. Així, entre les deu primeres empreses tecnològiques del món no n’hi ha cap d’europea i les que figuren en el llistat (a partir del 10) no figuren com empreses europees sinó com empreses dels diferents països de la UE.

Els europeistes som conscients de que s’han fet passos importants que ens ha permès viure en pau però que cal accelerar la construcció d’una Europea federal per arribar a ser una Europa política de veritat amb govern, parlament i polítiques pròpies o continuarem essent un gran mercat i poc més.

La guerra d’Ucraïna ha posat sobre la taula de forma descarnada les mancances d’Europa. En temes de defensa i energia però també de relacions internacionals. Rússia és Europa geogràficament però no per a Polònia, Finlàndia o els països bàltics de l’antiga república soviètica perquè la veuen com un enemic al que temen massa i Rússia difícilment podria ser de la UE, mai ha tingut un govern democràtic i l’autòcrata de torn no vol renunciar a l’imperi. És obvi que Occident no ha complert l’acord d’Hèlsinki sobre l’expansió de l’OTAN i que Rússia s’ha passat pel forro els acords internacionals en iniciar la guerra. Europa necessita un pacte amb Rússia de llarg abast, i això ho hauria de negociar el Borrell de torn com a ministre de Relacions Exteriors d’Europa.

I acabo recordant que Borrell és el català que més poder ha tingut a la UE però no és independentista, un motiu pel qual l’alcalde de la Pobla li ha tret el seu nom del carrer que li havien dedicat. Ho deia el meu director de tesis, que petits són els caps que per sobresortir han de foragitar qualsevol que els faci ombra.

Compartir l'article

stats