Catalunya franquista

La Generalitat ha demanat que el Real Madrid retiri el vídeo amb les imatges que mostren la simpatia del Barça pel general Franco. Si jo fos Florentino Pérez no hagués fet aquest vídeo perquè és fer-li el caldo gros a un missatge populista, groller i impresentable del president Laporta. Però és absurd de la Generalitat digui que aquest vídeo és «fake news» perquè mostra la veritat. El cabdill ens va salvar tres vegades de la fallida. On és la mentida? El Camp Nou va acollir sempre amb gran joia el general Franco. No només el Camp Nou, per cert. El cap de l’Estat va ser rebut, en les seves visites a Catalunya, amb multitudinàries demostracions d’entusiasme. No només el Barça va ser un club franquista sinó que la major part de la societat catalana ho fou. És impossible que el règim de Franco durés 40 anys i morís al llit si no tenia un ampli suport de la societat espanyola i també i molt especialment de la catalana. Pot ser que aquest mirall no ens agradi, pot ser que preferim mirar-nos en d’altres fabulacions menys realistes, però cap fa més joc amb la imatge idealista que tenim de Catalunya, del nostre passat i també en certa manera del nostre futur, i per això fem coses tan estúpides com el procés independentista.

Catalunya va ser una regió majoritàriament franquista, que es va beneficiar molt principalment de la política econòmica i industrial de Franco, i que va viure amb gran alleujament el final de la guerra perquè es van deixar de cremar esglésies, de matar capellans i empresaris i botiguers, entre d’altres. És veritat que el català va ser vetat a l’ensenyança pública però llevat del català i de les idees polítiques estrafolàries, Franco ho va concedir tot, a Catalunya. El famós pacte fiscal pel qual el president Mas va iniciar la torpesa independentista, va conèixer una versió molt millorada en l’època franquista: mai una política econòmica estatal no ens ha ajudat tant com els aranzels i el proteccionisme de llavors. Prendre qualsevol altra cosa és mentir i falsificar la Història.

Hem viscut tant de l’antifranquisme que oblidem que també l’antifranquisme va ser un regal de Franco. Només cal escoltar les cançons dels cantautors i veure com la democràcia no els ha millorat gens. El franquisme va aguditzar l’enginy, va forçar la metàfora, i el fet que les lletres no poguessin ser òbvies va obligar Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet a treballar una mica més del que han treballat en les seves composicions posteriors. D’altra banda cal dir també que no va haver-hi cap poesia, novel·la o assaig que quedés al calaix de la censura, i que durant el franquisme es van poder publicar, tant en català com en castellà, les obres rellevants d’aquella època, i quan la democràcia va arribar no van sortir obres prohibides que tinguin la menor importància. El mateix podríem dir de les cançons dels cantautors.

El franquisme va ser ben rebut en una societat com la catalana que sempre necessita un cabdill fort que la protegeixi, que la guiï i que l’allunyi de la temptació, tan catalana, de fer disbarats. Hem tingut Jordi Pujol, hem tingut Josep Lluís Nuñez, hem tingut Pasqual Maragall, el Rei Joan Carles i vam tenir també el general Franco. No cal ser un gran historiador per saber que la major part de les famílies importants del país es van beneficiar del règim i van assistir amb preocupació i de vegades desolació a la mort del dictador. No cal ser gaire llegit, tampoc, per saber que la democràcia els va suposar un trasbals, encara que només fos el trasbals d’haver de pagar impostos de veritat i d’haver de ser tots iguals davant la Llei, a la qual cosa els nostres burgesos no estaven gaire acostumats.

El Barça va honorar Franco de totes les maneres possibles i a més a més no va tenir mai el valor que tingueren Santiago Bernabeu i Raimundo Saporta d’inventar-se una competició internacional per superar l’estancament espanyol. La Copa d’Europa, en contra de la voluntat de la FIFA –la UEFA encara no existia– va ser una iniciativa del president i el vicepresident del Real Madrid precisament perquè volien allunyar-se de les urpes de Franco amb qui tenien una pèssima relació, malgrat la llegenda de «l’equip del règim». El Madrid va fer aquest esforç i després va ser compensat per la Història sent l’equip que més copes d’Europa i Champions ha guanyat.

El Barça ha estat sempre un equip regional, folklòric i autonòmic, que ha viscut molt més còmode en la queixa, la complanta i la malenconia que no pas en la creativitat victoriosa. Només en períodes molt concrets ha entès el poder i la victòria: sota la influència de Cruyff i de Guardiola, i de la primera presidència de Laporta. Però són períodes molt breus en comparació als 125 anys que aviat farà que el club existeix.

Com sempre a Catalunya hi ha una diferència dramàtica entre allò que som i allò que voldríem ser, i aleshores demanem que esborrin vídeos, quan el que en realitat hauríem de fer és mirar-los amb prou atenció per entendre qui som i com fem, i si no ens agrada, poder algun dia canviar-ho.

Subscriu-te per seguir llegint