Teatre i realitat catalana

Fa poc hem tingut la Ponsatí fent teatre, passejant-se per Barcelona quan sap que no la posaran a la presó gràcies a l’acord entre ERC i el govern Sánchez que va eliminar el delicte de sedició. El teatre ha continuat criticant la taula de negociació que li ha permès no se retinguda i reiterant que la independència requereix morts, ella que no va comparèixer davant la justícia que sols la podia empresonar. Sé, per companys economistes, que és una bona investigadora en economia cosa que li ha permès tenir una plaça a una Universitat escocesa, però en temes catalans, la seva inconsistència és de llibre.

Però no pot superar a la gran actriu del present de l’independentisme que és la Laura Borràs. Veient-la i sentint-la em recordava el victimisme de sempre que es troba arreu. Aquests dies tenim a Donald Trump, imputat per haver pagat a l’actriu porno Stormy Daniels perquè no divulgués les seves relacions sexuals poc abans de les eleccions que el van portar a la Presidència. Hi ha qui diu que això no és suficient per condemnar-lo però com diu el seu exadvocat, ara acusador, Michael Cohen responsable del pagament, per què no se l’hauria de castigar si ell ho va ser a pesar d’haver fet un pacte amb la fiscalia i acceptar declarar contra Trump? La reacció de Trump és de llibre, «és un atac als EUA» va dir com a declaració de principis i el resultat és la divisió de la societat americana. Els hi recorda alguna cosa nostrada? Recorden Jordi Pujol dient que el cas Banca Catalana era un atac a Catalunya des del balcó del Palau de la Generalitat? Una fallida bancària convertida en un atac a Catalunya i la conseqüent divisió de la societat catalana. Ara la Borràs el vol imitar però el seu cas és molt tronat, el tribunal ha dictaminat que va prevaricar i ella respon que és un atac a l’independentisme. El tribunal diu que 4 anys de presó li sembla excessiu i proposa un indult. Potser hauria d’haver demanat que reconegués els fets i després demanes l’indult. Borràs és un cadàver polític i tot el temps que trigui Junts per enterrar-la serà temps perdut per Junts i pel Parlament.

Però la qüestió de fons és l’independentisme. Els partits i ciutadans que defensen l’independentisme tenen tot el dret de fer-ho, faltaria més en una democràcia (tot i que ells no la respecten), però ho han d’intentar aconseguir seguint les regles aprovades pels ciutadans i que, en particular, diuen com es pot aconseguir qualsevol canvi sigui petit o gran democràticament. Això és el que no van fer la tardor del 2017 quan van saltar-se les lleis democràticament votades i no van respectar els drets democràtics dels no-independentistes. Juguen constantment amb l’ambigüitat, com si la democràcia no tingués les regles clares. Els independentistes pensen que poden fer el que vulguin perquè, raonen, la democràcia espanyola no és una democràcia però els fets no els donen la raó. A Europa i al món democràtic ningú es creu els seus raonaments, consideren Espanya com una democràcia plena amb els seus defectes com totes però no diferent de les d’altres països europeus i ningú en aquests països s’ha atrevit a fer el que van fer els independentistes el 2017 ni a defensar algunes de les coses que encara defensen. I amb la justícia passa el mateix, la justícia espanyola està integrada a la europea i accepta les resolucions dels seus tribunals siguin favorables o no però els independentistes sols accepten les resolucions que els són favorables, les altres són perquè els persegueixen. El victimisme de sempre que és incompatible amb la democràcia.

Aquests dies Marine Le Pen ha fet unes declaracions per intentar blanquejar la seva imatge i ha fet una defensa aferrissada del nacionalisme francès contraposant-lo a Europa. Deia que no existia una identitat europea i que l’única que existia era la nacional (francesa en aquest cas), en diu escepticisme respecte Europa. Defenso el federalisme que és just el contrari del que defensa la Le Pen. Els nacionalismes van pel camí de la divisió i no de la cooperació (que m’agradaria més estreta, en sentit federal). Els nacionalismes són divisius i ens van portar a les guerres que han sigut la constant de la història europea. Espanya és avui un país descentralitzat amb unes CCAA que tenen amplis espais de poder i en aquest sentit té una incipient estructura federal que requeriria lleialtat constitucional per poder avançar. Avui les CCAA, com els nacionalismes, viuen més del greuge comparatiu que de la veritable col·laboració institucional que està a la base del federalisme. Si durant la pandèmia semblava que s’anava pel camí de reforçar la col·laboració, ara tornem al camí contrari.

A Catalunya, Junts no sap on va, no té proposta, es troba dividida entre els que voldrien reinventar el pujolisme, el del «peix al cove», i el grup dirigit per Puigdemont que defensa la confrontació permanent amb Espanya (ells diuen l’estat espanyol en una frase confusionària, sense contingut clar). En contra del que molts diuen penso que ERC i la seva proposta de llei de claredat és interessant però només té sentit si va acompanyada del compromís de respecte de les lleis que ens hem donat democràticament, sempre que es renunciï a la unilateralitat. A la taula de partits catalans sols hi ha dues propostes serioses de futur: intentar un referèndum pactat o intentar aprofundir l’Espanya federal; el demés només és fum. Si això és així el primer acord de la taula de partits catalans hauria de ser que els partits es comprometessin a respectar les lleis que ens hem donat democràticament. Sense aquest acord les propostes que hi ha sobre la taula estaran mancades de legitimitat. Els federalistes sempre ho hem defensat, toca als nacionalistes i/o independentistes retratar-se.

Subscriu-te per seguir llegint