Apunts contra intuïtius

L’edat.- Els francesos protesten per un prolongament de 62 a 64 anys de l’edat de jubilació. Alhora s’està produint, almenys per a alguna gent i països, una nova tendència, la de l’envelliment actiu, que els anglosaxons anomenen active aging. No és un fenomen únicament nord-americà per assegurar uns ingressos suplementaris davant les baixes pensions de jubilació, sinó que es dona molt en la política, en empreses i en activitats afins perquè als EUA hi ha més respecte per la seniority. El president Biden, amb 80 anys, és el de més edat de la història de la república, i si es tornés a presentar (com és molt probable) i guanyés podria acabar el segon mandat amb 86 anys (si fos Trump, amb 82). Mitch McConnell, líder republicà al Senat, ha fet 81 anys, encara que Dianne Feinstein –una de les poques dones en aquest rànquing–, senadora per Califòrnia, té 89 anys. El per segona vegada president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, és a 77. El cap d’Estat de més edat en actiu al món, amb 90, és Paul Biya, president del Camerun. El papa Francesc té 86 anys, un més que l’edat a què es va retirar el seu antecessor, Benet XVI, que va morir amb 95. A Espanya, s’està multiplicant aquest tipus de casos. Un economista de 89 anys (Ramón Tamames) es presenta com a candidat a president del Govern en una moció de confiança (promoguda per Vox). A l’alcaldia de Barcelona al maig hi concorren Ernest Maragall (80 anys) i Xavier Trias (76 anys).

Els tercers.- Està sorgint un món complex de terceres potències que guanyen pes i importància i que diversifiquen les relacions exteriors. No es deixen atrapar a la tensió entre la Xina/Rússia i Occident, mentre amplien la seva influència i marge de maniobra. És un repte per a Occident, per a Europa, i dins d’aquesta Espanya, que s’han de replantejar la seva relació amb aquest nou entorn que obre altres possibilitats. Enmig d’una creixent confrontació entre grans potències, no creix ja el Sud Global, en un temps anomenat Tercer Món, sinó el món dels tercers: països que han cobrat més importància i que no es deixen portar per la tensió regnant entre l’Occident plus, ampliat cap a l’Indo-Pacífic (essencialment amb el Japó, Corea del Sud, Austràlia i Nova Zelanda) i una Xina que ha despertat fins a convertir-se en la segona potència del món, a més d’una Rússia agressiva. Aquests tercers han vist créixer en els darrers anys el seu pes, poder i influència, especialment amb la guerra entre Rússia i Ucraïna/Occident. No és com a la Guerra Freda, en què havien de triar un camp, o situar-se amb els no alineats, un moviment liderat en temps per l’Índia, però que no està revivint. Això és diferent: Índia, Brasil Mèxic, Aràbia Saudita....i els seus aliats estan consolidant el món dels tercers. Ni l’Occident que s’equivoca amb el seu antic mapa de navegació d’un món unipolar ni la doctrina xinesa de domini «tranquil» però progressiu de diverses zones geogràfiques.

Aquestes potències han augmentat el marge de maniobra, conformant unes relacions exteriors multidireccionals, triangulars o més, multinodals, en un món que esdevé així més difícil d’entendre i de gestionar que en els temps de la Guerra Freda. Dels tres mons d’abans, en què la Xina reemplaça en part la Unió Soviètica i el seu imperi, hem passat a una eclosió de poders –entre els quals compten també algunes empreses enormes– que es relacionen entre si i amb els altres de forma complexa.

El dia després.- Cal començar a pensar en una nova estructura socioeconòmica i de seguretat a Europa que permeti incorporar Rússia a una llar comuna europea, després de la guerra. Que estableixi garanties –diferents– tant per a Kíiv com per a Moscou. Amb una premissa: Ucraïna podrà entrar a la Unió Europea, però no a l’OTAN. Després de tres guerres cruentes –la del 1870, i les dues guerres mundials– França i Alemanya es van reconciliar i van fer impensable la guerra entre elles. Aquest és un dels èxits duradors de la posterior construcció europea. No només hauria de ser possible i desitjable, sinó peremptori, fer-ho amb Rússia i amb Ucraïna quan s’acabi –i encara no se sap com– el conflicte armat. Encara més, una visió a llarg termini pot contribuir a una pau a curt. De moment, l’única cosa que es planteja és tensió sine die.

Tortura digital.- La tortura telemàtica als jubilats amb l’administració digital: cada vegada és més difícil per a la gent gran fer les gestions telemàtiques amb la Seguretat Social, mentre s’ha deteriorat la necessària atenció presencial. Primer va arribar la campanya «soc gran, no idiota», contra els bancs, que va llançar Carlos San Juan. I que va tenir el seu impacte, ja que el Govern va pressionar el sector per tractar millor presencialment a les sucursals les persones grans que no dominen del tot l’activitat digital, encara que en gran nombre usen perfectament el mòbil, WhatsApp i altres apps. El que s’han convertit en una tortura, i un cost, és intentar sol·licitar el passi o els canvis en la jubilació, atesa la gairebé impossibilitat de demanar una cita presencial (almenys a Madrid), i les enormes dificultats de resoldre les situacions per via digital, ja que no són programes informàtics user-friendly o amigables per a l’usuari. El resultat? Cal acudir a una gestoria, que sí que ho aconsegueix, i com és lògic, cobra per la gestió més de 100 euros. Això implica que en molts casos jubilar-se costa diners.

Subscriu-te per seguir llegint