Lleialtat federal i resolució de problemes

L’estat de les autonomies és una realitat que ha consolidat Espanya com un estat descentralitzat. Els diferents estatuts i les seves revisions han anat conferint a aquestes autonomies una gran quantitat de competències. Tot i que hi ha diferències no menyspreables entre les diferents comunitats, podem dir que avui la majoria dels serveis de l’estat del benestar estan en mans de les CCAA. Això fa que el govern central hagi de filar molt prim a l’hora de legislar perquè, si s’equivoca, immediatament una comunitat, especialment les governades pels nacionalistes, li diu que envaeix les seves competències. Però hi ha temes en què les CCAA tenen competències compartides entre les CCAA i Espanya i hi ha problemes que no es poden resoldre sense la concurrència de diverses CCAA i/o el govern espanyol. Podríem posar molts exemples, des de conflictes petits com el de les relíquies de Sixena, que s’exposaven en un museu de Catalunya però procedien d’un monestir aragonès, fins d’altres de més abast com el de la pandèmia, en què cada autonomia no podia actuar pel seu compte sense risc de provocar un caos. Pensin en què hagués passat si cada una de les CCAA hagués decidit els confinaments i posar en marxa les diferents etapes de relaxació sense tenir en compte que feien les altres autonomies. I pensin com van millorar les coses quan es van consensuar no sols les mesures profilàctiques sinó quan es van fer les compres conjuntes no sols a Espanya sinó a nivell europeu i pensin en el paper de l’OMS. Els partits espanyols i els nacionalistes es reparteixen el govern d’aquestes autonomies i no sempre són capaços de coordinar les seves accions com es va aconseguir, amb alts i baixos, en el cas de la pandèmia. En molts moments és el greuge comparatiu, el victimisme, el que marca les relacions fent que la solució dels problemes sigui molt més difícil.

Ara mateix tenim dos temes molt greus: el de l’habitatge i el de la sequera. Pel que fa al primer s’acaba d’aprovar una llei de l’habitatge (la primera de la nostra democràcia) per intentar que els ciutadans puguin fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat com proclama la Constitució. La llei s’ha aprovat amb els vots dels partits progressistes i dels nacionalistes però sols es pot implementar si les diferents administracions es posen d’acord en fer-ho. Per exemple, quan el govern espanyol diu que posa uns 50.000 habitatges de la SAREB per pal·liar la manca de pisos de lloguer necessita la complicitat de CCAA i ajuntaments perquè els habitatges són d’un banc espanyol i la seva implementació depèn, en bona part, de les CCAA i ajuntaments. Pedro Sánchez també va enunciar aquest dimarts la possibilitat de fer 20.000 habitatges més en terrenys de l’exèrcit. Que l’exèrcit en temps d’en Franco ocupava llocs dintre les ciutats perquè necessitava controlar els ciutadans i no defensar-nos d’enemics exteriors ho explicava molt bé Narcís Serra, i que aquests espais s’han anat traspassant a les ciutats ho hem constatat abastament. Girona en té un exemple fefaent, el parc del Migdia fou construït en terrenys de l’exèrcit cedits a la ciutat. Pedro Sánchez ha trobat que algunes ciutats tenen encara espais en mans de l’exèrcit i vol utilitzar-los però fer-hi habitatges dependrà de les CCAA i ajuntaments. En tot cas, i sense entrar en la discussió sobre si la llei és encertada o no (hi ha molts models però ningú té la recepta per resoldre el tema de l’habitatge), sols amb consens les mesures poden acostar-nos a l’objectiu desitjat.

La sequera és un altre tema greu, tenim i tindrem falta d’aigua i la que tenim l’haurem de distribuir de forma consensuada. Si cada organització territorial (CCAA, diputacions, comarques i ajuntaments) fes el que li semblés sense consensuar les decisions amb les altres administracions es produirien unes baralles irresolubles. Des de les restriccions que ja estan afectant conreus i estan afectant els ciutadans d’alguns municipis fins als plans que afecten a la repartició de l’aigua de les conques dels rius o els plans de plantes dessaladores, sols es poden aplicar amb acords. Aquests dies s’ha decidit reduir dràsticament el cabdal del canal del Segre deixant molts conreus sense aigua i guardant aquesta per l’aigua de boca pels municipis afectats. La reacció de la Generalitat ha estat proposar una infraestructura de la que diu que pot pagar un 60% i demana un 40% al govern espanyol. Volen un millor exemple de la necessitat de cooperació? I més enllà podríem parlar de qui provoca la sequera, del canvi climàtic i aleshores hauríem de dir que per poder parar el deteriorament del clima que provoca la sequera necessitem un consens mundial, la cooperació d’un conjunt de països tan ampli com sigui possible. Per això (i per algunes coses més) l’ONU ha proposat els objectius de desenvolupament sostenible.

La llista d’exemples de la necessitat de col·laboració es podria allargar indefinidament, no existeix cap possibilitat de resoldre de veritat els problemes que no passi per la cooperació. Això és el que proposa el model federal, distribució del poder i cooperació entre les administracions, en diuen lleialtat federal. Això és el que no fan a Espanya ni els que no creuen en les autonomies, simplement les utilitzen com a trampolí per obtenir el poder a Espanya (bàsicament les dretes, amb Vox, que les vol suprimir, com a paradigma) i els nacionalistes i independentistes deixant buides les cadires de les reunions de regions europees, de presidents autonòmics o de les sectorials espanyoles inclosa la de finançament.

Per acabar volia recordar que sempre hi ha hagut qui nega la realitat. Trump nega el canvi climàtic o haver perdut les eleccions, a casa nostra la Ponsatí nega legitimitat al jutge Llarena dient que està protegida per Europa, sense voler veure que l’únic entramat jurídic que existeix és l’europeu del que l’espanyol forma part.

Subscriu-te per seguir llegint