Només dues cançons

Feia mesos que la Montse i jo teníem guardat el 21 d’abril. A les set de la tarda havíem de ser davant de Correus, em recordava l’anotació a l’agenda del meu mòbil. En Miquel ens havia demanat que ens guardéssim aquell vespre, sense dir-nos res més. Avui fa una setmana vam descobrir què hi havia darrere d’aquell misteri: tres entrades per anar a veure l’espectacle Guillermotta, dirigit pel gironí Jordi Prat i Coll, a La Planeta. A escena, només un cantant –Jordi Vidal– i un pianista –Jordi Cornudella–. Només ells dos, i les cançons de Guillermina Motta.

Un espectacle de cançons de la Guillermina Motta? Ai, mare!, vaig pensar, espantada. Vaig buscar en els racons de la meva ment les cançons que conec d’ella, i el resultat va ser desolador. Només dos: allò podia ser avorridíssim! Però no. Va ser emocionant, divertit, entretingut, demolidor. Una barreja de cabaret i de chanson a la catalana en la que en Vidal –transformat en una desacomplexada i meravellosa Guillermotta– aconsegueix fer-te oblidar que és un home. Amb l’acompanyament imprescindible d’en Cornudella, et condueix per un recital de peces brillants que salten de l’humor al drama, de la cançó d’autor(a) al cuplet, del dol més desolador al desig de ser miss, de la temàtica amorosa a himnes feministes, de la denúncia social als poemes musicats. Només dos exemples:

«No us caséssiu pas, noietes, no us caséssiu pas. Val més fer cine, feu-me cas, o quedar verge a cals papàs. Feu de cambrera, de rentaplats. Crieu un mico, crieu gats. Alceu els rems, serviu conyacs. Prengueu els hàbits o els parracs. Veneu bombons, veneu tabacs. Feu striptease amb fons de jazz o feu la Rambla, en darrer cas. Però no us caséssiu pas» (de No us caséssiu pas, noietes, 1977)

«(...) va arribar de Moçambic dins d’un vaixell ple d’immigrants, ple d’esperança, i ple de mans per escombrar un país més ric. Europa era el seu ideal, tothom havia de ser igual aquí. Però dues negres sempre fan (ja ho deia Mozart) una blanca (..) En un hotel tirant a brut van informar-la sense embuts que els negres no eren ben rebuts. Va treballar sense descans, va fer unes feines humiliants (...). I quan li deien ‘Blancaneus’ (...) somreia tot serrant les dents» (de Lily, 1999).

De les dues cançons que coneixia, l’espectacle només n’inclou una. I tot i així, vaig sortir entusiasmada, igual que la Montse i en Miquel. I no només nosaltres: diria que també totes les persones que érem a La Planeta. Després, sopant, vam estar comentant el que havíem vist: com pot ser que ja fa més de 40 anys una dona cantés cançons tan tremendament vigents ara mateix? I, sobretot, com pot ser que no en coneguéssim amb prou feines res? Porto dies escoltant i reescoltant tant les cançons originals de la Guillermina Motta com les versions fetes per a l’espectacle, i cada vegada m’agraden més. Si teniu l’oportunitat d’anar-lo a veure, no us ho penseu gens. Demà passat, aquesta espectacular Guillermotta passarà pel Casino de Tortellà. Feu-vos un regal, i aneu-hi.

Subscriu-te per seguir llegint