Un 28M molt local, massa...

És evident que les imminents eleccions municipals són locals, ara bé, que siguin locals no vol dir que hagin de ser «apolítiques», compartimentades, aïllades o descontextualitzades de la realitat comarcal, nacional i estatal. De fet, una vegada es tinguin els resultats definitius la nit electoral, tot seran càlculs polítics i estratègics per veure com es posicionen els diferents partits als diferents organismes supramunicipals (sobretot a la «menjadora» de la Diputació) i quina nova correlació de forces hi ha per guanyar més espais i poder. Però mentrestant, la projecció que es fa i rep la ciutadania és que en aquestes eleccions el més important d’una candidatura és la persona, no el partit ni les sigles, que pel que sembla no gaudeixen de gaire crèdit, si no, no estaríem observant les diferents expressions amb les quals es presenten molts partits. Anem a veure aquest interès en no aparèixer com partits polítics o com partits d’obediència nacional o estatal, o sent partits «històrics» sacrifiquen logos o sigles.

Per una banda tenim clarament, i ja ve d’uns anys ençà, els nous partits locals o municipalistes, que volen tenir autonomia pròpia i no dependre d’estructures organitzatives que depenguin de Madrid o Barcelona, i es volen projectar com uns ciutadans més o gent del poble i no polítics. Tot i que molts d’aquests s’agrupen amb plataformes comarcals per tenir més força, cara el recompte de vots.

Tot seguit, tindríem els que s’apunten o emmirallen amb aquesta tendència, però en realitat són marques blanques de partits històrics. És a dir, tenen un altre nom, i jurídicament són diferents, però estan aliats electoralment amb partits històrics, que una vegada fetes les eleccions sumaran els vots d’aquests a efectes polítics i de subvencions. Després tindríem els partits que, sent o no històrics, s’apunten a la tendència localista i volen rendibilitzar l’onada de replegament que deixen les diferents plataformes NIMBY (No al costat de casa meva) i no sols en relació a les renovables, ara amb la sequera «restriccions sí, però no a la meva aixeta», etc. Res que modifiqui l’estatu quo.

Tot plegat amb un caire d’enaltiment de la identitat local, que semblaria la vàlvula d’escapament, per part d’uns a la frustració «independentista» i d’altres en no saber gestionar la globalització. En definitiva, amagar-se al tros de terra, localitat, poble o vila i oblidar-se de la resta, que fora fa molt fred. És legítim i comparteixo els que ho fan amb la intenció d’enfortir la proximitat, la sobirania popular, el Km. 0, la participació ciutadana, horitzontalitat, pressupostos participatius (no com a pastanaga), l’economia social, comunitària i cooperativa, la protecció i blindatge davant plataformes digitals, etc. No és el cas. El replegament que hi ha actualment és una fugida enrere, on els símbols «Som» tapen la incapacitat o la por a fer transformacions socials i econòmiques que frenin, minorin o intervinguin el mercat i l’ona neoliberal que a Catalunya fa anys ningú posa sota control. Podríem dir, fent un símil, que com que no hem (han) pogut fer la «independència» de Catalunya, fem la «independència» del nostre poble, vila, vall o ciutat. O també, com no hem pogut, sabut o volgut blindar els nostres sectors estratègics clau, davant la globalització, el turisme i la digitalització (com sí han fet alguns països occidentals o el mateix País Basc), refugiem-nos en les nostres «calçotades», carnavals, festivals, curses, etc. D’aquí ve l’èxit (i la trampa) de pel·lícules com Alcarràs o As Bestas, o altres menors com Suro, on semblaria que el problema o l’enemic vingui de fora, quan en realitat l’enemic som nosaltres mateixos. Som nosaltres els que estem provocant el declivi, les desigualtats socials, la sequera hidràulica, la dependència energètica, amb Catalunya líder, com vinc repetint darrerament.

Però seguim amb els «Som». La proliferació aquests darrers temps del «Som» a moltes proclames, eslògans, noms de partits locals, crides, entitats, etc., com Som República, Som Natura, Som Escola, Som Mar, Som Esport, Som Connexió, Som Lloret... i no afegiré la quantitat de partits o plataformes locals que apel·len al «Som» (o similars) doncs quedaríem sorpresos, explicarien aquesta zona de confort orgullosa, sentimental, d’aparent defensa de les essències, quan a la vegada (per posar un exemple ben casolà), el català està retrocedint a passos gegantins, per raons comercials, turístiques, musicals, digitals, etc. «Som» més fenicis que altre cosa i no ho podem evitar (la pela es la pela).

I si en lloc de «Som», enaltíssim el «Fem»? Probablement l’equació ens donaria altres resultats. Més encara, i si anéssim més enllà i fóssim exemple del «Fem-ho millor»?. Orientant l’acció institucional política i col·lectiva, per tal hi hagi més participació ciutadana, més vida social, més teixit associatiu, més societat civil i menys grans de sorra individuals que estan generant molta frustració.

Aquestes eleccions municipals, més enllà dels resultats, l’eclosió de moltes llistes i la fragmentació de vot, està significant el definitiu blanqueig de la cultura i valors NIMBY, on prima el meu «hort», el meu carrer, cantonada, rotonda, aparcament, fanal, neteja, etc. fent abstracció del que realment significa sobirania local: una consulta popular a l’any mínim, fòrums socials, econòmics i ambientals entre ajuntaments, empreses i societat civil; consells municipals de medi ambient i/o emergència climàtica (doncs sense participació ciutadana i del teixit associatiu és inviable el canvi d’hàbits, de consum, de transport, d’estalvi d’aigua, d’energia i disminució d’emissions).

En definitiva, molta «proximitat», però a la majoria de programes electorals no hi ha cap proposta per incentivar la participació ciutadana, que a molts municipis està sota mínims i l’índex d’abstenció serà un termòmetre per comprovar-ho.