La carta més breu de la història

En Jordi Xargayó a l’article de l’11-2-23 va escriure: «Les televisions convencionals estan a la baixa. Cada cop tenen menys audiència, i les noves generacions han emigrat a altres formats. És un model caducat, del segle passat».

Ens hem fet grans i reconeixem que vàrem viure en un segle anterior, que recordem amb nostàlgia quan observem algunes coses que s’hi van quedar i que no traspassaren al nou segle: valors ètics i socials com la solidaritat, l’atenció i comprensió de la gent gran, educació i respecte als béns aliens, també coses com la cuina familiar habitual, la puntualitat dels trens, menys tràfic i menys gent a tot arreu.

Molt de jovent no mira cap televisió; els grans l’han anat abandonant, però encara alguns s’informen amb la petita pantalla; una gran majoria d’adults l’han deixat tal com era entesa en el segle XX i s’han passat a altres mitjans informatius. És possible que restin joves mirant alguns programes televisius, no obstant sí que es pot afirmar rotundament que no en queda cap escrivint cartes d’amor a l’estimada o informant els coneguts de la seva estada a l’estranger.

La carta respon a la necessitat de comunicar, d’obrir-nos i d’explicar-se a un altre i rebre igualment notícies del receptor. Una magnífica conversació entre absents, amics, familiars; les informacions o els sentiments es transmeten del jo al tu i del tu al jo.

El gènere epistolar es remunta als escribes de l’Antic Egipte; els primers europeus a escriure cartes van ser els filòsofs grecs, en especial Plató, després els evangelistes, Pau i Joan, els romans, Sèneca, Ciceró, Plini i Tàcit i els pares de l’Església. Es considera que els quatre millors escriptors de missives van ser Richardson, Rousseau, Goethe i Pérez Galdós. La gran esplendor de la correspondència fou a finals del segle XIX, quan els països més avançats europeus havien alfabetitzat gran part de la població, i durant tot el segle XX.

La carta convencional era un mitjà de comunicació interpersonal. Un full o dos escrits, que llegiria una altra persona o una entitat determinada. Els papers es posaven dins d’un sobre tancat, en el que hi figurava l’adreça completa i el nom de la persona que la rebria. Si mancava en el sobre el nom del carrer, la població i el codi postal o si el carter no entenia la lletra, la carta no arribava al destinatari i era retornada perquè al revers, a la part alta del sobre, s’hi llegia el carrer, la població, el codi postal i el nom del remitent.

El moviment de la carta per l’espai es pagava; l’emissor enganxava un segell ensalivat al davant del sobre i si la lletra o la postal saltava la frontera el trajecte, per ser més llarg, exigia un segell més car.

Actualment, ja no s’escriuen cartes com aquelles que portava a casa al carter dins d’un sobre amb el segell corresponent. Un servei valuós i poc reconegut socialment; per què quin altre de forma generosa truca a la porta de casa per donar-nos quelcom esperat? Potser en alguna ocasió temíem una mala notícia, tanmateix no havíem de moure’ns perquè la notificació ja arribaria.

M’agradava tant rebre com escriure cartes. En l’internat del Collell l’únic contacte amb el món exterior eren les lletres escrites per la meva germana Marianna, que em contava com estaven els pares i els seus amics i amigues, com el que passava en el poble; alguns amics m’enviaven postals o algun escrit curt i m’explicaven divertides bajanades de la colla.

Quan vaig fer el servei militar i em quedava molt de temps mort l’omplia llegint i escrivint. En una cambra dels mals endreços vaig trobar cartes abandonades de noies enamorades i de soldats delerosos per veure-les. En algun sobre hi havien dibuixat cors sagnants i flors com fulles de colors que gotejaven petits cors vermells d’amor. Alguns i algunes havien aprofitat l’avinentesa per deixar sortir el poeta que portaven a dins i fins i tot el paper estava perfumat. Quin plaer veure que tot el món estava enamorat i ja no hi hauria, per fi, més guerres.

No s’ha declarat de forma solemne la mort del gènere epistolar i no s’ha culpat els seus botxins: el telèfon, el fax i el correu electrònic. De totes maneres, la tomba definitiva de la carta va ser en l’última dècada del segle XX, malgrat que havia viscut amenaçada pel telèfon fix, la carta havia sobreviscut.

Els que primer empraren internet i el mòbil van ser els joves i els adults; els vells, més lents, però finalment tothom a la dècada del 90 se serviren dels mòbils, dels SMS, correus electrònics i cap al 2010 del WhatsApp, a més de tota mena de comunicacions a través de les xarxes socials. Alguns avis s’han rejovenit i no paren, com nois adolescents, d’enviar fotografies i curts missatges. Volen que tothom sàpiga que són feliços, que tenen una família envejable, perfecta, i que van als millors restaurants.

Molts estudiants de batxillerat no saben massa bé què són les cartes que enviàvem per saber com anaven les coses, igual que desconeixen que hi va haver un cinema mut en blanc i negre i directors com en Charlot, en John Ford, l’Alfred Hitchcock i actors com la Marilyn Monroe, en Marlon Brando, en John Wayne, la Sofia Loren, en Gary Cooper, etc.

La novel·la epistolar és considerada com un subgènere de la novel·la perquè entre els personatges no hi ha diàlegs, ni narracions, sinó cartes que poden estar escrites per una sola persona o bé establir-se com a correspondència creuada amb la riquesa que llavors suposa tenir els dos punts de vista. Probablement, les novel·les més cèlebres són Les cartes perses de Montesquieu, La nova Elisa de Jacques Rousseau, Els sofriments del jove Werther de Goethe i Dràcula de Bram Stoker.

El cinema també ha jugat molt amb la carta per construir bones pel·lícules d’amor, d’espionatge, de por i intriga. Cito dos films: Carta de una desconocida (1948) i El cartero y Pablo Neruda (1994). Per a mi la pel·lícula més sobresortint, que vaig veure de petit, és La carta (1940) del prolífic William Wyller amb una impressionant Bette Davis. El film era horripilant i una meva cosina no podia dormir de tanta por.

Les dues cartes més breus de la història de la literatura una la va escriure Victor Hugo, l’altra, el seu editor. El literat sojornava a l’estranger, volia saber el comentari de la crítica i les vendes del seu llibre Els Miserables; envià una carta a l’editor en la que sols hi figurava el signe d’interrogació. L’editor captà el missatge i respongué amb un signe d’admiració, el que va fer molt feliç a Victor Hugo.

Subscriu-te per seguir llegint