Creixement o transició: un oxímoron

Aquests mesos la informació de l’evolució de l’economia és confusa. El món orgànic (polítics, institucions) diu que l’economia va bé, fins i tot les previsions de la OCDE per Espanya enguany són del 2% de creixement i les dades del sector exterior fins al febrer també són molt bones. Davant d’això, la constatació que la inflació ha fet molt mal a l’economia es percep en l’augment de la pobresa (la quantitat de gent que arriba a final de mes amb dificultat és del 47,8%), la inflació subjacent encara està al 6,1% i l’augment de preus alimentaris es troba al 12,2%, fet que provoca que el consum de primera necessitat s’estigui menjant la resta de consums. L’habitatge està fora de les possibilitats de compra de la majoria de famílies (necessita 8 anys de tot el salari) i el lloguer no deixa romanent financer per les altres activitats. Tots els indicadors de consum estan tornant a nivells mínims després de la follia a la sortida de la pandèmia, amb un consum extraordinari en turisme interior i restauració el 2022. Les dades del consum industrial estan en caiguda lliure, tant el consum d’energia com la resta de matèries primeres. Per tant, què fa pensar que, quan s’acabi la temporada turística, no hi haurà pèrdua d’economia, tal i com ja passa al conjunt d’Europa, que acaba d’entrar en recessió? La meva impressió és que acabarem l’any malament, que el vinent serà dolent i ja veurem els següents.

Afegim-hi ara a l’anàlisi el preu de l’energia. El gas ha caigut des d’un preu mig el 2022 de 130 €/MWh fins a 25 €/MWh aquesta setmana, i l’electricitat ha passat des d’un preu mig el 2022 de 212 €/MWh fins a 80 €/MWh. Aquests preus han fet abaixar la inflació general, ajudant a que l’economia es recuperi. Però el resultat d’aquests preus baixos serà que la transició energètica s’aturarà del tot. Si en les hores solars el preu de l’electricitat és de 25 o 30 €/MWh, com es podrà recuperar la inversió d’un parc fotovoltaic? Si el gas roman a preus baixos de 25 €/MWh, qui farà inversions en biometà amb preus superiors als 80 €/MWh? Qui posarà calderes de vapor de biomassa amb un preu del calor de 31 €/MWh? Si els preus romanen en aquests nivells la transició es frenarà en sec, cosa que ja dona indicis que està passant.

Ens trobem en un equilibri impossible pel fet que la transició energètica demana preus alts per fer-la i l’economia necessita preus baixos per sobreviure. És un oxímoron molt difícil de resoldre. Si tenim clar que cal fer la transició en el cronograma que ens hem proposat fins el 2030 i 2050, necessitem preus alts dels combustibles fòssils per fer rendibles les inversions renovables, el cotxe elèctric i la bomba de calor. Això demanarà que com a mínim un 8% del PIB es destini a energia, constrenyent el creixement de l’economia. Incidir per apujar els preus de l’energia no és difícil, només cal aplicar l’eina que es va dissenyar per fer-ho, la taxa sobre el CO2. El CO2 contingut en un MWh de gas és de 0,18 tones, fet que fa que, a un preu de 85 €/tCO2 d’avui el gas s’encareixi des de 25 €/MWh fins a 40 €/MWh, preu insuficient per fer rendibles les centrals de biogàs. Però, si el preu del CO2 puja fins a 200 €/MWh, llavors el cost del gas pujarà fins a 61 €/MWh i, si puja fins a 300 €/tCO2, el cost del gas pujarà fins a 80 €/MWh, fent rendible la transició. Els problema és que això impedeix que l’economia creixi i els economistes acadèmics i institucionals, així com els polítics, no estan a favor d’aquesta situació, raó per la que penso que Brussel·les no retirarà drets del mercat de CO2 per fer pujar el seu preu fins 200 o 300 €/tCO2.

Si les meves sospites es confirmen, entrarem en una situació de fre de l’impuls renovable que només desencallarem quan els efectes del canvi climàtic facin mal a l’economia, per exemple encarint el menjar per la sequera, per efectes de temporals meteorològics provocats per temperatures elevades, o per l’augment dels incendis (veieu ara Canadà). Només quan els economistes quantifiquin el canvi climàtic en pèrdues econòmiques entendran que cal accelerar el pas i que això provoca un alentiment de l’economia. En aquest punt el món ortodox, els Business as Usual, i els economistes del decreixement, s’hauran donat la mà.

Costa molt adonar-se que el model de l’economia que va engegar el 1980 ha arribat a un esgotament que no pot continuar i que cal repensar l’equilibri. El món financer no s’adonarà de la situació fins que el sistema entri en greus dificultats com les d’avui: la demanda cau i els bancs centrals han de continuar apujant tipus d’interès, tot i traient liquiditat del sistema, fet que encara la farà caure més. És una situació diferent de la de 2009 i de la de 2020, s’assembla molt més a la de 1980 quan hi va haver el xoc de preus petroliers. Llavors la recessió mundial va durar fins l’any 1985. En aquell moment va néixer el model d’aportar diner il·limitat al sistema per fer créixer l’economia, de forma que l’economia només creix pel deute que es crea. El model ha arribat a un límit, s’ha espatllat, i ha afectat els recursos del planeta, en forma de canvi climàtic, esgotament de certes matèries primeres i una contaminació dels mars per plàstic que no es pot aguantar. Podem dir que els defectes del model seran els que el frenaran i el faran canviar, obligant-lo a no créixer per créixer, sinó a evolucionar per mantenir les mínimes necessitats de la gent.

El model keynesià va mostrar el seu esgotament a finals dels anys 1960 amb els fets de maig de París o amb el moviment hippy a Estats Units. Veurem què passarà aquí quan els efectes de la caiguda de l’economia provoquin atur i quan el malestar per les dificultats a arribar a final de mes siguin irresolubles. No estem lluny d’aquest moment, només cal mirar el nivell de protestes de França.

L’adaptació no serà fàcil perquè el model actual ha actuat manejant la psicologia col·lectiva i introduint canvis culturals que seran molt difícils de canviar. El retorn a les maneres de fer dels anys 1970 no serà fàcil ni gratis. Però és possible perquè nosaltres el vam viure. El nou model podria ser una revisió de les idees de Keynes adaptat a la introducció de les noves tecnologies disruptores. D’això parlo en el nou llibre La fi de l’abundància que acaba de sortir.

Subscriu-te per seguir llegint