Diari de Girona

Diari de Girona

Ha estat un plaer d’una altra època assistir a l’espectacle d’incontinència de Xavier Trias i d’Ernest Maragall. Semblaven tripulants del submarí que volia visitar les restes del Titanic i que són a punt de viure la mateixa experiència que els passatgers del vaixell original. Tot ha estat deliciós. Primer, el gust per a la relíquia truculenta que en els darrers compassos de llurs vides han desenvolupat els dos candidats, que d’altra banda tingueren trajectòries polítiques moderades i respectables. Aquesta radicalització de reravera els ha quedat entre extraviada i grotesca, de persona ja molt gran que comença a acomiadar-se i a mig discurs perd el fil. El «que us bombin» final de Xavier Trias va semblar el d’un avi a qui les filles renyen quan s’excedeix amb la minyona. És patètic però té un punt encantador. La compassió. Saber que d’aquí a uns anys potser també t’hi trobes tu. La tendresa que ens cura quan fa por la solitud.

Després va haver-hi el pacte, aquell pacte. Dos que no sumen fan un pacte sense aliats i es pensen que en tenen prou per guanyar. Trias que sabia que tenia el PP preocupat perquè l’independentisme prengués Barcelona, i en lloc de pactar amb Daniel Sirera, que era qui tenia els escons decisius, tingué l’ocurrència de pactar amb Maragall, i encendre les alarmes a Madrid i carregar-se qualsevol possibilitat de ser alcalde. Trias és una bona persona, però molt poc intel·ligent. Trias hauria pogut ser alcalde el 2015, si hagués deixat Esquerra fora del pacte. Trias hauria pogut ser alcalde dissabte si en lloc de pactar amb Esquerra hagués pactat amb els candidats que de veritat podien decantar la sort. Trias és amable, i agradable, però té l’instint atrofiat de nacionalisme de baixa estofa, molt poc elaborat, i d’una superioritat moral que no ha demostrar mai. No estic en contra de l’arrogància. Em sembla bé quan està justificada però no és el cas de Xavier Trias. Gestionant no és dolent, pensant és un desastre. Menjant és vulgar.

I després la comèdia, el victimisme de «mira què ens han fet». Trias va dir que estava en un procés de radicalització: aquest estiu quan vagi a Menorca, que ho tinguin en compte a l’aeroport. I més enllà de Maragall i Trias, tants meus amics ofesos pel pacte, clamant que és il·legítim. És el «Ens han entrat a casa, 2».

Hi ha un independentisme que encara creu que té raó, i que li devem alguna cosa. Els independentistes no rabiosos, els que intenten raonar –per tant, els millors, segurament– creuen per dins que hem de cedir al seu xantatge, amb l’argument que sinó els contenidors es tornaran a incendiar.

Ja ho vau intentar. Ja vau fer un cop d’Estat, encara que fos amb la vostra llegendària covardia. Us vau saltar la Llei, ens vau voler trepitjar, vau fer un referèndum il·legal, vau destruir Barcelona i heu arruïnat Catalunya. I a sobre us vau rendir, us vau escapar i encara voleu tenir raó. Encara creieu que ens feu por. Encara us penseu que no hem après com sou.

Us coneixem i sabem que sempre sereu l’obstacle pel progrés, el creixement i la convivència. Sabem que sempre sereu una pedra a la sabata. Una pedreta. Sabem que no vau defensar la independència que vau proclamar, sabem que us tracteu vosaltres mateixos amb aquesta manca de respecte, fins i tot superior a la que ens tracteu a nosaltres, perquè a nosaltres tard o d’hora ens teniu por i us rendiu de la manera més humiliant i vergonyosa, tot i que sempre donant lliçons.

Sabem que no esteu moralment, vitalment, intel·lectualment a l’alçada de cap de les vostres pretensions, i el curs dels esdeveniments ho demostra. Sabem que les vostres pancartes de paper d’estrassa sempre tornen mullades a casa. Com vau tornar de l’aeroport el dia de sí però no. Com vau tornar de Lluís Companys el dia de la independència dels 8 segons. Com vau tornar a treballar l’endemà de l’aplicació del 155, i sobretot els líders d’Esquerra i Junts, fent mèrits amb Espanya per ser els primers a cobrar. Pere Aragonès, Elsa Artadi. Quin bocí!

També sabem que dieu que sou majoria però que aquesta majoria no existeix perquè sou prepolítics i no enteneu el poder. Sabem que dèieu que éreu el 52% però que el Govern té el suport de només 33 diputats, i que en qualsevol país democràtic un govern en minoria dimiteix i convoca eleccions. Sabem què penseu de veritat de la democràcia i com la feu servir de navalla als carrerons foscos. Sabem que Pere Aragonès no va guanyar les eleccions. Sabem que Quim Torra tampoc les va guanyar. I Carles Puigdemont, tampoc. Quines eleccions va guanyar Carles Puigdemont?

També sabem que la presidenta de l’ANC no ha guanyat les eleccions: les va guanyar el pallasso Pessarrodona. Li dic pallasso no per insultar-lo, sinó perquè ell mateix se’n reclama. Les eleccions a l’ANC les va guanyar un pallasso i aquesta senyora que hi ha de presidenta, les va perdre. Aquesta és la vostra democràcia. Aquesta és la vostra superioritat moral. Des d’aquí goseu alliçonar-nos.

I no hem discutit mai la legitimitat dels vostres pactes.

Però hem dit que no. Hem dit que sou tòxics. Hem dit que millor Collboni que Trias. Hem dit que esteu sols i que fa molts anys que perdeu les eleccions, i que quan les guanyeu –Trias– és havent d’amagar que sou de Junts i havent de dir que no sou independentistes. Hem dit que no. Els més tanoques voleu boicotejar les eleccions del mes que ve. Els menys tanoques heu reaccionat contra el clamorós error que fóra fer-ho. De tota manera tornareu a perdre i per mèrits exclusivament vostres.

I encara dieu, amb la mateixa arrogància de mec-mec, que preferiu que guanyin PP i Vox perquè així ressorgireu. De veritat que feu pixar de riure. Sembleu tots Maragall i Trias, fent catúfols i signant pactes que no sumen.

Compartir l'article

stats