Operació Trias: dos més dos fan cinc

Aquesta setmana s’ha analitzat en profunditat l’ascens de Jaume Collboni a l’alcaldia de Barcelona, gràcies als vots de Barcelona en Comú i el Partit Popular. La principal conclusió de la majoria de les tertúlies i articles és que «Madrid» no podia suportar que un independentista, amb l’ajuda d’un altre independentista, governés la ciutat. Aleshores, totes les hipòtesis s’han posat sobre la taula, sempre amb la premissa del secessionisme. El curiós és que l’argument s’ha estès i ha impregnat el discurs fins al punt que no només els analistes de perfil independentista l’han acceptat com a vàlid; també ho han fet aquells que mai han cregut en el procés. Aquesta situació no és nova; ja ha passat en moltes altres ocasions. I no vull dir que s’hagi d’acceptar que l’argument no sigui cert, sinó que m’hauria agradat que algú l’hagués posat en dubte. Si ha passat, jo no l’he escoltat ni llegit.

Tinc seriosos dubtes -no certeses- sobre si l’alcaldia de Barcelona és una qüestió antiindependentista. El que em fa sospitar que la victòria de Collboni té poc a veure amb aquesta tesi, és que Xavier Trias no té res d’independentista, o gairebé res, malgrat que s’ha presentat sota unes sigles (amagades) que propugnen la secessió. L’ara regidor de Junts és un home moderat al partit i sempre ha sabut que el projecte processista no arribaria a l’objectiu final. És significativa una de les frases d’aquests dies, concretament a El Punt Avui: «A mi em fan tornar cada dia més independentista», la qual cosa indica que no ho era gaire o, potser, gens. A més, va fer una campanya allunyada d’aquesta idea. La pregunta és, per què es voldria evitar un alcalde independentista, si el candidat no ho és? Per tant, el problema de Trias no és la independència, encara que aquest sigui un bon tema de debat i s’utilitzi per intentar moure les bases de nou.

M’inclino per pensar que el cop de porta als morros a Xavier Trias és una qüestió de números. De números i de donar per suposat un seguit d’esdeveniments que no són del tot segurs. Si hi ha alguna cosa de cert en tota aquesta història és que el candidat de Junts per Catalunya va entrar fa dos dissabtes a l’Ajuntament de Barcelona creient fermament que seria investit, malgrat que no tenia els vots suficients per fer la majoria absoluta. No va tenir interès a comptar els resultats, perquè pensava que no li feia falta. I el PSC treballava a marxes forçades per aconseguir el repte que li havia imposat Pedro Sánchez: aconseguir l’alcaldia de Barcelona, costés la suor que costés. Uns (PSC) pedalaven per arribar-hi, mentre els altres (Junts) pensaven que no els calia perquè creien que ja hi havien arribat.

No és un tema d’independentisme. És un tema de poder. De pensar que només Trias podia ser l’alcalde, perquè així ho semblava des de la nit electoral. De creure’s que no calia fer gairebé res perquè amb els vots dels republicans n’hi havia prou per acabar llegint el discurs d’alcalde. A Junts es van oblidar que a la taula de pòquer hi havia altres jugadors amb cartes a les mans que estaven tan disposats com ells a conquerir el govern de la ciutat. Es van creure que el postconvergent era l’únic amb força, quan a l’altre costat es treballava des del moment en què es van conèixer els resultats electorals amb cada una de les possibilitats, per petites que fossin, per coronar Collboni. A Trias i els seus els van enganyar, cert, però també ells es van deixar enganyar per una estratègia que els havia conduït a pensar que aquella tarda guanyarien. Això és política i tothom vol poder al preu que sigui. Pensar que no és així és un error i és on van caure els postconvergents. Només d’aquesta manera s’entén que s’arribessin a creure que dos més dos feien cinc, i no quatre. La reacció infantil i maleducada del «que us bombin», no anava dirigida als socialistes, ni als comuns, ni tampoc als populars (no per falta de ganes) i menys a l’electorat. Anava dirigida a si mateix perquè és intel·ligent i sap que bona part del que va passar és culpa seva.

Subscriu-te per seguir llegint