La democràcia limitada del cinc per cent

El sistema electoral vigent, derivat de la Constitució, la Llei orgànica del règim electoral general i els respectius estatuts d’autonomia, és perfectament homologable amb els dels països més democràtics del món. Fins i tot és clarament més plural que alguns sistemes majoritaris vigents en estats de llarga tradició democràtica, com França, el Regne Unit o els Estats Units. Tot i així, malgrat que l’anomenada llei d’Hondt garanteix molt més pluralisme que les normes majoritàries, la delimitació de circumscripcions poc poblades i amb pocs representants a elegir, juntament amb llindars mínims de percentatge de vot massa elevat en alguns casos, fa que el sistema quedi de vegades en entredit. De fet, les crítiques a aquesta llei solen ser habitualment per normes complementàries que no tenen res a veure amb Hondt pròpiament dit.

Si bé el tres per cent dels vots vàlids és el mínim que cal aconseguir per a poder tenir representació institucional al Congrés dels Diputats i en bona part dels parlaments autonòmics, cosa que sembla un mínim raonable, aquest llistó puja al cinc per cent en els ajuntaments, ja sigui de ciutats de més d’un milió d’habitants com de pobles que amb prou feines superen els 250 veïns (per sota d’aquesta xifra l’elecció es per sistema majoritari). El cinc per cent és també el llindar mínim de vots en diversos parlaments autonòmics, alguns de comunitats tan importants com la de Madrid, amb més de sis milions i mig d’habitants, o la valenciana, amb més de cinc milions. És evident que això limita clarament la pluralitat doncs, com veurem més avall, algunes forces polítiques importants se’n queden fora, malgrat que puguin obtenir una quantitat més que respectable de vots, que poden ser més dels que costa cada representant formalment elegit a les llistes que superen el llindar mínim.

En el cas de les eleccions municipals, és interessant observar els resultats dels dotze municipis més poblats de Catalunya, que ara mateix són, per aquest ordre: Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Sabadell, Lleida, Tarragona, Mataró, Santa Coloma de Gramenet, Reus, Girona i Sant Cugat del Vallès. Només el PSC ha obtingut representació a pràcticament tots ells de manera ininterrompuda des dels primers comicis local de 1979, cosa que molt poques vegades han aconseguit altres partits. Un exemple molt gràfic pot ser el d’Esquerra Republicana, actualment tercer partit de Catalunya en nombre de regidors i amb representació a totes aquestes ciutats, però que fa només uns anys, concretament el 2011, de totes elles tan sols aconseguia tenir regidors a la ciutat comtal.

En tot cas i seguint amb aquestes poblacions podem comprovar com, en no superar el llindar del 5%, Junts no ha obtingut representació a les recents eleccions municipals a l’Hospitalet, Badalona o Santa Coloma de Gramenet. En Comú Podem, per la seva banda, no ha aconseguit entrar als consistoris de Terrassa, Santa Coloma, Reus o Girona, mentre la CUP tampoc treu representació a Barcelona, l’Hospitalet, Terrassa, Lleida, Tarragona o Santa Coloma. És a dir, una part important dels ciutadans es queden sense representació.

Passant a les eleccions autonòmiques, també trobem, com hem dit més amunt, algunes comunitats amb un llindar mínim del 5% per entrar als seus parlaments o assemblees. Això implica, per exemple, que Unides Podem sigui una força política extraparlamentària a l’Assemblea de Madrid amb 161.000 vots (4,7 %), un cas semblant al de la Comunitat Valenciana, on aquesta mateixa coalició se’n queda també fora malgrat obtenir més de 88.000 vots (3,5 %).

En tot cas, és evident que el 3 % mínim de vots, que s’aplica a les eleccions generals o en diverses autonomies, és més just i garanteix molt més el pluralisme, si bé la proporcionalitat plena només s’aconsegueix amb circumscripció única i sense cap llindar mínim de vot, com és el cas dels comicis al Parlament Europeu. Un altre aspecte molt important a tenir en compte alhora de valorar el pluralisme i la qualitat democràtica és el fet que una part important de la ciutadania no tingui dret a vot, ja sigui perquè encara no té la nacionalitat espanyola o perquè es tracta de ciutadans de països amb els que Espanya no té signat un conveni de reciprocitat per a poder votar. Però això, juntament amb l’abstenció tan elevada, són temes que mereixen un altre article complet.