De Tel Aviv a Rafah, passant per Washington

Els atacs israelians a la franja de Gaza han superat ja més de 30.000 víctimes civils, superant les xifres de dos anys de guerra a Ucraïna, entre elles, com sabem, milers de criatures. Si el govern de BenjaminNetanyahu està cometent crims de guerra, crims contra la humanitat, neteja ètnica o genocidi, no és ara el més important, el que cal de manera urgent és aturar una de les pitjors massacres contra la població civil en el que portem de segle XXI. La comunitat internacional en el seu conjunt ha de condemnar amb tota la contundència el que està passant, més enllà de lamentar els excessos de Netanyahu.

Des de 2021, el Tribunal Penal Internacional (TPI) té oberta formalment una investigació sobre els presumptes crims de guerra comesos a Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est a partir de 2014, tant per part de les forces d'ocupació israelianes com per part de les milícies palestines. Gairebé deu anys després dels primers fets, no podem estar segurs que el TPI pugui acabar arribant al fons de la qüestió. Lamentablement, els tribunals internacionals, sembla que influïts per la doble vara de mesurar de determinats països, sempre han tingut grans dificultats per a investigar les possibles responsabilitats d’Israel, passa amb els Estats Units i els altres seus més fidels aliats, des de fa dècades.

Podem entendre aquesta dificultat dels tribunals si recordem, per exemple, que l’any 2018, el Conseller de Seguretat Nacional durant la presidència de Donald Trump, John Bolton, ja va advertir als membres del TPI contra la possible imputació de ciutadans d’Israel o altres aliats, amenaçant directament a jutges i fiscals de la cort internacional amb impedir la seva entrada als Estats Units (EUA) i perseguir-los judicialment. És evident que, amb Biden a la presidència, els representants de la primera potència mundial són més diplomàtics, però la seva política exterior no és massa diferent, tal com estem veient amb el continu enviament d’armes i municions a l’estat hebreu, mentre recomanen moderació a Netanyahu (sic).

És cert que, des de l’inici de la guerra de Gaza, una part molt important de la comunitat internacional, especialment la que no està sotmesa al vassallatge envers Washington, ha condemnat clarament les accions d’Israel. Així, el passat 18 d’octubre, els EUA van ser l’únic dels 15 membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que va votar contra la resolució que, a més de condemnar els atacs de Hamàs, instava a decretar una treva humanitària. En la mateixa línia, el 27 d’octubre, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar una altra resolució demanant un alto el foc immediat, que va comptar amb 120 vots a favor (entre ells Espanya, França, Brasil, Mèxic, Índia o Sudàfrica), 45 abstencions i només 14 en contra (un cop més nord-americans, israelians i alguns més), resolució similar a la que el 12 de desembre va ampliar el seu suport, amb 153 vots a favor (ara també Austràlia o Canadà), 23 abstencions i tan sols 10 vots en contra (EUA, Israel i pocs més)

Per la seva banda, el 26 de gener, la Cort Internacional de Justícia, que no hem de confondre amb el Tribunal Penal Internacional, malgrat que totes dues tinguin seu a La Haia, va ordenar a Israel “que prengui les mesures necessàries per a prevenir que es pugui cometre qualsevol acte que pugui suposar un genocidi”. Tanmateix i, un cop més, amb la falta de contundència habitual quan es tracta de determinats països, els magistrats no han aprovat mesures cautelars que obliguin el govern israelià a posar fi a les hostilitats, que era la principal mesura que reclamava Sud-àfrica, estat que acusa Netanyahu de mantenir un “patró de conducta genocida” contra el poble palestí.

També, per primera vegada des de l’inici de la guerra, el Parlament Europeu va aprovar el passat 28 de febrer una resolució reclamant a Israel un alto el foc incondicional i immediat. Tot i així, en aquests moments hi ha un risc evident de que el govern hebreu pugui gairebé acabar la neteja ètnica que va començar el 1948, que consistiria en l’expulsió definitiva dels palestins que queden a Rafah i a tota la franja de Gaza, expulsant-los cap als països àrabs veïns, dels quals, com la resta de l’actual diàspora palestina refugiada principalment a Jordània, Síria o Líban, difícilment tornarien mai més.