La massacre de Gaza i la hipocresia occidental

Ara fa poc més d’un any esperava el tren a l’estació central de Copenhaguen, la capital de Dinamarca, per viatjar a una ciutat propera. A les parets de l’enorme vestíbul de l’edifici onejaven almenys una vintena de grans banderes ucraïneses, alternant amb les del país. La solidaritat amb el poble i el govern que patien la greu agressió militar russa, avui dia encara en curs, era evident. No és probable, en canvi, que veiem banderes palestines a les façanes d’edificis oficials europeus, ni que la solidaritat amb Palestina arribi a ser, ni de bon tros, la que hi ha hagut amb els ucraïnesos. És una doble vara de mesurar en funció de qui són els agressors i els agredits.

La majoria dels governs occidentals, amb Espanya, Bèlgica o Irlanda entre les poques excepcions, donen ple suport a Israel en aquesta terrible guerra. És cert que l’estat israelià ha patit atemptats terroristes des de fa anys, alguns de tan greus com els de 7 d’octubre, però no hi ha dubte que és l’estat hebreu qui practica un veritable genocidi des fa dècades. Amb una nova massacre a Gaza que ja ha causat més de 15.000 víctimes mortals, superant als civils que han perdut la vida a Ucraïna des de l’inici de la guerra. I amb més criatures mortes que en tots els conflictes d’arreu del món en el dos darrers anys, segons fonts properes a Human Rights Watch.

Per altra banda i com és conegut, ja fa més de sis mesos que Vladimir Putin té una ordre internacional de detenció que li impedeix viatjar a molts de països. Una ordre emesa per la Cort Penal Internacional (CPI) per acusacions de desplaçament forçós de ciutadans ucraïnesos, entre ells molts menors d’edat. La Cort penal té també una investigació oberta des de fa uns anys pels presumptes crims de guerra comesos a partir del mes de juny de l’any 2014 per l’estat d’Israel i per Hamàs. Benjamin Netanyahu ja n’era llavors el primer ministre però, nou anys després dels fets, la investigació avança molt lentament i no hi ha hagut encara cap ordre de detenció. Qui sap fins a quin punt influeixen els advertiments o amenaces contra la CPI del propi estat israelià, amb el suport habitual dels Estats Units.

Lamentablement i segon una recent enquesta, a la gran majoria de la població d’Israel li preocupa ben poc el patiment dels palestins. La repressió històrica dels diferents governs sionistes des de 1947, inclosos els governs laboristes de Ha’Avoda com el de Golda Meir, ha tingut sempre un amplíssim suport de la ciutadania jueva. La composició actual del Parlament del país, la Knesset, va en la mateixa línia. Dels 120 diputats del parlament israelià, ni tan sols els laboristes estan clarament en contra de l’«operació de càstig», encara que en teoria defensin la solució dels dos estats. Només els representants de la Llista Àrab Unida (Ra’am) i l’esquerra del Front Democràtic per la Pau i la Igualtat (Hadash), també de majoria àrab, defensen als palestins. El problema no és, doncs, l’extrema dreta, és l’estat d’Israel com a tal el que vol reduir el territori palestí al gueto de Gaza i unes quantes «reserves» disperses per Cisjordània, seguint el model dels «bantustans» de Sudàfrica a l’època de l’apartheid.

El no reconeixement de l’estat de Palestina per part de la majoria dels estats occidentals més poderosos (europeus i anglosaxons bàsicament) no ajuda gens a la resolució del conflicte, encara que sí que estigui reconegut per països amb menys pes polític de la UE com Bulgària, Eslovàquia, Hongria, Malta, Polònia, la República Txeca, Romania i Xipre (des de l’any 1988, abans d’incorporar-se a la UE), i per Suècia des de 2014. El nou govern de coalició entre PSOE i Sumar podria ser el desè estat en fer-ne oficial el reconeixement, sense esperar que hi hagi consens al si de la Unió Europea. Fins i tot la suposada neutralitat en el conflicte juga en contra del poble palestí, perquè cada vegada és fa més difícil la possibilitat material d’una Palestina independent, geogràficament homogènia i amb una certa continuïtat territorial.

Alguns titllen d’antisemites als que denunciem els crims de l’estat israelià però, com diu Ilan Pappé, historiador hebreu resident al Regne Unit, Israel i els seus partidaris equiparen l’antisionisme i l’antisemitisme per intentar silenciar-los per igual, quan el sionisme és una ideologia racista que no té res a veure amb els moviments d’alliberament.

Subscriu-te per seguir llegint