La traïció britànica a la Segona República

Als anys trenta del segle passat, una gran inestabilitat dominava Europa, amb tres blocs ideològicament enfrontats entre ells: França i el Regne Unit per una banda, Alemanya i Itàlia per una altra i la Unió Soviètica per una altra. La reacció de cada estat sobre la també anomenada Guerra d’Espanya, va estar clarament condicionada pels seus interessos geopolítics i, en alguns casos, pel temor a una nova gran confrontació europea com la de 1914-1918 que, tanmateix, no trigaria en arribar. El Pacte de No Intervenció, signat per 27 països, pretenia evitar tota ingerència en els assumptes interns de l’Estat espanyol, prohibint explícitament l’exportació d’armes i de material militar a qualsevol dels dos bàndols. Però, en la pràctica, només va servir per facilitar que els revoltats guanyessin la guerra.

Pocs dies després de l’inici del conflicte, Franco declarava a una agència de notícies britànica que comptava amb les simpaties, no només d’Itàlia o Alemanya, sinó també de Gran Bretanya. En tot cas, amb el temps va quedar clar que el govern britànic no va tenir mai intenció d’ajudar la República Espanyola i que, ben al contrari, va exercir tota mena de pressions per impedir que l’estat francès ho fes. El mateix Churchill, aleshores a l’oposició, es va mostrar en privat clarament favorable a Franco, com abanderat de l’anticomunisme.

El mes de setembre de 1938, i al mateix temps que la Guerra Civil s’anava decantant, cada cop més, a favor de les tropes franquistes, va tenir lloc la Conferència de Munic, en què van participar Neville Chamberlain per Gran Bretanya, Édouard Daladier per França, Benito Mussolini per Itàlia i Adolf Hitler per Alemanya. Com és ben conegut, l’acord signat va suposar que els Sudets txecoslovacs quedessin sota el domini del Tercer Reich, en una altra evident mostra de que francesos i britànics intentaven evitar l’enfrontament amb el Führer, encara que això suposés abandonar a la seva sort el govern txec, com estaven fent amb els republicans espanyols.

L’ajuda d’Alemanya i Itàlia cap als nacionals, àmpliament generosa des del principi de la guerra, va acabar sent decisiva, sense oblidar el suport d’Oliveira Salazar des de Portugal i de Pius XI des del Vaticà. Foren igualment molt importants per al bàndol nacional els crèdits financers, els subministraments de combustible i la venda de vehicles pesats, no pròpiament militars però imprescindibles per a la confrontació, per part de bancs i empreses britàniques i nord-americanes.

El Führer es va interessar des del primer moment per l’evolució de la Guerra Civil, i va prometre un ampli suport militar, que no trigà en arribar a la península. L’ajuda alemanya va estar centrada especialment en el suport aeri, un entrenament per al que després serien les dures campanyes a Polònia i França. Com bona part de la Marina de guerra espanyola es mantingué fidel a la República, el transport proporcionat per l’aviació alemanya va ser decisiu per a fer arribar a la península les tropes des del Marroc, evitant que la revolta fracassés a les poques setmanes de l’alzamiento. L’aviació italiana també va escortar combois de transport a l’estret de Gibraltar, amb tropes o armament procedents del Protectorat Espanyol de Marroc i, juntament amb els seus vaixells i l’exercit de terra, van tenir una àmplia presència durant tota la guerra.

Quan la posició del Regne Unit i França va quedar clara, la República pràcticament només va poder comptar amb el suport soviètic, que va enviar nombrosos oficials i material militar, no especialment modern però de gran resistència. També va adquirir armament i municions en alguns altres països, però sense poder compensar de cap manera la massiva intervenció francoalemanya. Ni tan sols l’enorme exemple de solidaritat que van suposar les Brigades Internacionals, amb més de 30.000 voluntaris, principalment francesos, alemanys, italians i britànics, no serien en absolut decisius per al desenvolupament de la guerra que, com tots sabem, va acabar amb la derrota de l’Espanya republicana, i la mort o l’exili de tants homes i dones que havien lluitat per la República.

Subscriu-te per seguir llegint